el repunt
I, a més, lo cementiri
«Aquest nostre país, en la seva versió meridional, no pot estar-se més d'una dècada sense rebre una nova sotragada»
Després de la reunió davant la premsa, dissabte passat a Tortosa, d'uns trenta regidors i alcaldes de les comarques de l'Ebre i del Baix Camp (bàsicament d'ERC i ICV, independents, alguns del PSC i més pocs encara de CiU), tots convocats per la CANC (Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya), tot aquest personal ha cridat a files –avui al vespre a La Llanterna de Móra d'Ebre– per debatre, i en el fons rebatre, el regalet de residus nuclears que, en forma de cementeri nuclear, ha proposat l'Estat, a través d'Enresa (Empresa Nacional de Residuos), per a veure qui pica. Els convocants ho tenen clar.
De manera que, avui mateix, es viurà, gosaria dir que amb tota seguretat, una altra d'aquelles jornades assambleàries, populars i reivindicatives, a què ja estem acostumats en aquests territoris del sud, per bé que, últimament, i si exceptuem la gran manifestació de fa dos anys a Amposta per evitar el nou episodi de transvasament, ja trobàvem a faltar un remenament com el que fa deu anys propicià la triple aliança del PHN, l'ENRON i els plans eòlics.
Ara sembla que tornem a trobar-nos davant unes circumstàncies similars, perquè aquest nostre país, en la seva versió meridional, no pot estar-se més d'una dècada sense rebre una nova sotragada, sigui dels grans centres de poder polític, dels més grans encara conglomerats financers o de qualsevol saltamarges eòlic que pretengui, des de la Terra Alta, fer minvar l'escalfament global.
Vinc a referir-me –que diuen al Camp de Tarragona– que en aquesta terra i més avall (i, de fet, a tot Catalunya, si no, no es comprèn que al país hi hagi, en aquests moments, més d'un centenar de plataformes socials activament organitzades), els conflictes territorials (que també ho són econòmics amb la crisi, ecològics amb la devastació planificada, polítics amb el sentiment de corrupció generalitzat i socials amb la desafecció assegurada), d'ordre divers i geografia dispersa, s'acumulen formant, encara que a vegades semblin petits, una massa de malestar descomunal.
Què els haig d'explicar que no sàpiguen? És que cal recordar el drama de la Lear, dels mobles de la Sènia, dels plans del dipòsit submarí de gas i de la planta de regasificació, allà per Vinaròs i Alcanar? Dels nous plans parcials hidrològics, més edulcorats, l'astúcia legalista del PSOE per fer oblidar el «decretazo» del PP, però que persegueix el mateix? O recordar el mateix riu moribund, segrestat per elèctriques, confederacions i peticions abusives al llarg de la seva conca? O l'ocupació eòlica massiva de l'altiplà de la Terra Alta (Vilalba, la Fatarella, Corbera), amb les seves línies d'evacuació, a càrrec d'empreses fantasmes que preparen el terreny perquè les grans facin el negoci del segle? O el drama d'una pagesia –tan agònica com el mateix riu, com les cicatrius dels boscos cremats– emmanillada per tres o quatre grans distribuïdores comercials? O la presència constant d'incidents i incidències radioactives a Ascó i a Vandellòs? O abocadors, com el de Tivissa, en plena natura, per a múltiples procedències i materials de tot tipus?
Els inductors d'aquest desastre han trobat que encara no n'hi ha prou: han obert la veda a tots aquells ajuntaments que, per majoria simple, diguin que volen el cementiri nuclear, la nova repartidora que, també com el cànon energètic, que el PSOE va instaurar el 1983, un any després del «cambio», suposarà una nova injecció milionària per a una societat que ja no sap què és treballar amb les mans.