Del ‘todos al suelo’ al ‘todos a la cárcel’

S’ha arribat a dir, i defensar, sense que ningú s’esglaiés, que la unitat d’Espanya estava per sobre de les lleis. I ja hem vist la perillositat d’aquestes afirmacions, de posar per sobre de tot els interessos d’estat, que no es dubta a justificar fins i tot el terrorisme d’estat.

L’argentí José Narosky va dir que “un gran error pot mostrar-nos la veritat” i la humanitat sovint ha tingut sort d’algun gran error sempre que s’ha trobat amb persones intel·ligents. De fet, no tindríem ni la penicil·lina, i mirin el bé que pot fer un error. Encara no podem afirmar que el procés ha estat un gran error, però sí que sembla evident que, tal com ho hem fet fins ara, algun error hem comès.

Un dels errors històrics nostres és pretendre fer sempre i alhora la revolució i l’alliberament nacional, perquè sovint ambdues pretensions es neutralitzen i, a més, poden arribar a ser excloents. En l’alliberament nacional segur que hi ha molta gent disposada a unir forces, però iniciar un procés revolucionari ja és més discutible. Un gran nombre d’independentistes volem la independència, però no ens agrada el model revolucionari de la CUP, i quan a aquesta, per les combinacions numèriques, se li dona una força que no li han donat els vots, haurien d’entendre-ho i modelar molt més el seu discurs i les seves exigències per tal d’anar amb la majoria.

Quan s’acosta Sant Jordi comencen a sortir llibres, alguns expiatoris, que volen explicar-nos què va passar els darrers dies quan el president Carles Puigdemont es debatia entre convocar eleccions o proclamar la independència. Hem sabut que alguns empresaris s’hi van atansar per demanar-li que convoqués eleccions; uns empresaris que durant molt de temps han restat callats i aplaudint el PP, o sense cap força per fer-li veure l’indecent comportament del govern espanyol amb la discriminació en inversions i en el finançament català que provoca un dèficit insuportable i que ens perjudica molt l’economia i les empreses catalanes. De fet, alguns d’aquests empresaris, sortint de l’entrevista es van apressar a canviar la seu social de la seva empresa i posar-la fora de Catalunya, tot i que aquí tenen el gruix del negoci.

El Cercle Eqüestre de Barcelona és una institució creada en 1856 i que havia estat sempre un centre de trobada de la gent benestant i burgesa que feien gala d’una discreció exquisida perquè volien passar desapercebuts; però, de cop, s’ha transformat en un centre on la mala educació hi és permesa i aplaudida. En un dels dinars que periòdicament fan amb un convidat, la setmana passada el convidat va ser el president del Parlament de Catalunya, el Molt Honorable Roger Torrent, que avui és la primera autoritat catalana que hi ha al Principat. Després del dinar i d’un discurs del president serè i mesurat, va tocar el torn de preguntes i ben aviat es va veure que s’obria la caixa de Pandora amb l’advertiment del president del Cercle de Directius de parla alemanya Albert Peters, quan va avisar el president amb un: “Avui està en terreny crític”, i realment algunes intervencions més que crítica contenien odi, i no per temes econòmics, com seria normal amb empresaris, sinó que totes les intervencions eren per qüestions polítiques. No m’imagino que cap d’aquests empresaris de parla alemanya haguessin tingut aquest comportament, d’escassa educació, davant del president del Bundestag alemany, senyor Wolfgang Schäuble.

Una comensal va interpel·lar el president perquè portava el llaç groc en suport als presos polítics, adduint que l’ofenia. I segurament la intervenció més extrema és la de l’empresari alemany resident a Alella de fa més de vint-i-cinc anys Karl Jacobi, quan després d’una discurs polític propi d’ideologia d’extrema dreta, va dir: “Jo voto perquè tots vostès vagin a la presó.” Això ja no només depassa la mala educació, sinó que no hi ha gaire diferència entre el “todos al suelo” i el “todos a la cárcel”.

Hauríem d’esperar que els organitzadors d’aquests dinars i molts assistents, aprenguin d’aquest greu error.