Fer país, fer empresa

Molt sovint quan veiem llistes de classificació de països, observem que als primers llocs de la relació sempre hi són els que tenen una indústria més competitiva i no hi són molts dels que tenen més població, o més extensió territorial, fins i tot no sempre hi són els que tenen més recursos naturals. És per això que avui, més que mai, si es vol situar-se en les capçaleres dels rànquings mundials dels millors, només es podrà fer enfortint molt i modernitzant la indústria i això suposa tenir bons i grans empresaris, tenir una bona educació i una bona formació, tenir unes inversions en I+D+R, i una gran capacitat emprenedora.

Catalunya, que no és un país independent i mai ha tingut un estat que l’ajudés, ha estat capaç de fer la primera revolució industrial espanyola i d’aconseguir un teixit empresarial molt important amb una clara vocació innovadora i exportadora. El nivell de les exportacions és un índex clar de la competitivitat assolida.

Però el fet de no tenir un poder polític propi ni favorable en un país de mentalitat extremadament centralista provoca que Madrid exerceixi una atracció, per tots aquells sectors que estan directament relacionats amb les grans decisions de govern, ja sigui per les inversions o per les legislacions, i els seus efectes són clars. Moltes de les grans empreses tenen o traslladen les seves seus a la capital, simplement perquè és la capital, i és d’aquesta manera com Madrid s’ha convertit, a més de la capital, en un pol industrial molt important.

És veritat que l’atracció política no ho explica tot, també en alguns casos als catalans ens ha faltat allò que en podríem dir “patriotisme empresarial”, que seria: la consciència de fer país a través de l’empresa. Més aviat hem vist darrerament tot el contrari quan s’ha utilitzat l’empresa per fer política traslladant-ne les seus amb l’objectiu clar de pressionar canvis polítics i aquest comportament, a més de ser poc democràtic, ens mostra una carència important d’ofici.

Si hi ha algú que és capaç de moure’s en distints ambients polítics, i fins i tot en alguns de molt difícils, són els empresaris, o és que cap d’ells ha invertit en països on la seguretat jurídica és més que discutible? Ja no els parlaré en dictadures o teocràcies, que cada dia que poden intenten obrir-se pas en aquests països.

La història de l’ACS de Florentino Pérez és un exemple clar de com ajuda l’efecte capitalitat si hi tens bons contactes. Arran de la primera crisi bancària i la fallida d’unes quantes constructores Florentino Pérez va comprar la catalana Construccions Padrós a una pesseta l’acció, es va traslladar a Madrid, i pràcticament sobre aquesta empresa ha crescut la que avui és una de les principals constructores mundials. Hauria estat possible aquest èxit empresarial si s’hagués quedat a Barcelona? Suposo que tothom té clar que no. Allà va tenir a mà tots els ministres de tots els governs, i a més, en el seu cas, la inestimable llotja del Bernabéu.

La catalana Abertis, empresa molt sanejada i diversificada que proporciona bons dividends, el 2006 va voler fer una OPA a la seva competidora italiana Atlantia per convertir-se en líder mundial, però el govern italià no va voler que una empresa seva passés a mans estrangeres i hi va posar tots els impediments, fins a fer-la fracassar. Curiosament uns anys més tard la mateixa empresa italiana contraataca i proposa una OPA a Abertis i un temps després ACS també en presenta una, i allò que semblava una competència d’opes entre les dues constructores per Abertis, de cop es van posar d’acord i s’han unit per estalviar-se una milionada. L’objectiu inicial era trossejar-la, un fet que no agradava al govern espanyol i per això, durant cinc anys, hi ha el compromís de mantenir-la sencera. El que queda clar és que tota l’empresa passarà a Madrid (pels fets d’octubre ja hi va passar la seu) i la trauran de l’Ibex 35, fet que serà un final ben trist per a una empresa catalana que era una joia. I el que sorprèn més és la poca capacitat de reacció dels màxims dirigents d’Abertis i de La Caixa per defensar-la. Així no farem ni país ni empresa.