Plans de pensions

El sistema de pensions públic té un problema gros, per dues raons. Primer, que en els inicis es va muntar un esquema piramidal. Hi va haver tota una generació que va cobrar sense haver cotitzat. Un no cobra en funció de les aportacions seves o de la seva generació, sinó en funció de les aportacions dels més joves. Segon, l’esperança de vida ha passat de 71 anys a mitjan anys seixanta fins als 82 actuals i l’edat de jubilació no ha canviat.

Davant aquest problema s’ha optat per reduir les pensions en termes reals, aprovant increments per sota de la inflació. Tan aviat com la inflació repunti, deixem passar 10 o 15 anys perdent el 2% anual i la pensió no ens donarà ni per pagar-nos el menjar.

També s’incentiven els plans de pensions privats. Aquest incentiu fa que es difereixi IRPF cap al futur quan un tingui menys ingressos i per tant pagui un tipus menor. Hi ha per tant dos efectes: endarrerir i reduir el pagament d’impostos.

Per fer això, no és possible autogestionar-te l’estalvi i has de subscriure un pla de pensions. Segons un estudi recent de Pablo Fernández, de l’IESE, els plans de pensions han rendit durant els darrers quinze anys un 3% anual, comparat amb un 4,6% per a la renda fixa i un 8,2% per a la renda variable espanyola. El diferencial s’explica per les altes comissions de gestió i per la mala gestió dels plans. Volent incentivar l’estalvi se subvenciona indirectament la banca.

Els subscriptors de plans de pensions perden per tant al voltant d’un 3% anual de mitjana davant l’alternativa d’invertir directament els diners. Un pla de pensions privat pot estalviar-nos 10 o 15 punts de menys IRPF al llarg de tota la vida, però ens en fa deixar de guanyar 3 cada any. A partir de quants anys desapareix el guany? Entre tres i cinc anys. Estalviïn.