Un continent en decadència

L’any 1980 els països que for­men l’actual Unió Euro­pea repre­sen­ta­ven un 30% del PIB mun­dial. Al cap de 37 anys, supo­sen només un 16% del total. Hi ha con­tribuït el gran crei­xe­ment de la Xina, que ha pas­sat del 2 al 17% en el mateix període, però els Estats Units no hi han per­dut tant. A més, Europa ha tin­gut l’opor­tu­ni­tat de la cai­guda del comu­nisme que no ha apro­fi­tat.

Aquesta decadència és deguda en gran part a la falta d’un pro­jecte polític.  L’euro, el dar­rer pro­jecte d’inte­gració euro­pea, ha permès a Ale­ma­nya fer-se el con­trol econòmic de la zona euro, sense tenir per a ella cap pro­jecte polític.

La pro­posta ale­ma­nya és pro­fun­da­ment eco­no­mi­cista: esta­bi­li­tat monetària a canvi d’aus­te­ri­tat. Un neokey­nesià afir­marà que és una baja­nada, però és que a més és irre­a­lit­za­ble.  Per tenir les majo­ries sufi­ci­ents per tirar enda­vant, Angela Merkel ha pac­tat amb les elits cor­rup­tes de la perifèria euro­pea (polítics grecs, ita­li­ans o espa­nyols), no pre­ci­sa­ment els millors per retre comp­tes i reta­llar. A més, ha transac­ci­o­nat amb ells unes comis­si­ons euro­pees de molt baix nivell.

A la mítica sèrie britànica Sí, minis­tre, el pri­mer minis­tre deia que els fun­ci­o­na­ris euro­peus tenien les habi­li­tats orga­nit­za­ti­ves dels ita­li­ans, la fle­xi­bi­li­tat dels ale­manys i la modèstia dels fran­ce­sos. La rea­li­tat actual està vali­dant la cari­ca­tura de fa més de trenta anys. Aquest marasme polític i econòmic ha fet sor­gir a més pro­jec­tes popu­lis­tes. Avui, Europa, davant la Xina, Rússia o Tur­quia, es comença a assem­blar als sis­te­mes pre­co­lom­bins o xine­sos de fa segles que es van enfon­sar amb l’arri­bada dels euro­peus.

Europa encara té unes capa­ci­tats dife­ren­ci­als i uns valors que li per­me­ten posar en marxa un nou pro­jecte de rellançament amb major inte­gració i menys burocràcia. Hi serem a temps?