Un continent en decadència

L’any 1980 els països que formen l’actual Unió Europea representaven un 30% del PIB mundial. Al cap de 37 anys, suposen només un 16% del total. Hi ha contribuït el gran creixement de la Xina, que ha passat del 2 al 17% en el mateix període, però els Estats Units no hi han perdut tant. A més, Europa ha tingut l’oportunitat de la caiguda del comunisme que no ha aprofitat.

Aquesta decadència és deguda en gran part a la falta d’un projecte polític.  L’euro, el darrer projecte d’integració europea, ha permès a Alemanya fer-se el control econòmic de la zona euro, sense tenir per a ella cap projecte polític.

La proposta alemanya és profundament economicista: estabilitat monetària a canvi d’austeritat. Un neokeynesià afirmarà que és una bajanada, però és que a més és irrealitzable.  Per tenir les majories suficients per tirar endavant, Angela Merkel ha pactat amb les elits corruptes de la perifèria europea (polítics grecs, italians o espanyols), no precisament els millors per retre comptes i retallar. A més, ha transaccionat amb ells unes comissions europees de molt baix nivell.

A la mítica sèrie britànica Sí, ministre, el primer ministre deia que els funcionaris europeus tenien les habilitats organitzatives dels italians, la flexibilitat dels alemanys i la modèstia dels francesos. La realitat actual està validant la caricatura de fa més de trenta anys. Aquest marasme polític i econòmic ha fet sorgir a més projectes populistes. Avui, Europa, davant la Xina, Rússia o Turquia, es comença a assemblar als sistemes precolombins o xinesos de fa segles que es van enfonsar amb l’arribada dels europeus.

Europa encara té unes capacitats diferencials i uns valors que li permeten posar en marxa un nou projecte de rellançament amb major integració i menys burocràcia. Hi serem a temps?