Espanya, en declivi

No sé si som –o, més ben dit, són– capaços de veure el declivi en què ha entrat Espanya. Entenc que es pugui ser molt patriota espanyol, fins i tot molt espanyolista, però costa de creure que estiguin tan ofuscats i no vegin la realitat. Hi ha una dada fonamental que reafirma la seva miopia: quan un país ha de defensar les seves institucions, totes les seves institucions, perquè han perdut l’acceptació popular, és que alguna cosa greu està passant. Fins i tot m’atreviria a dir que, quan un país cau en aquesta deriva de desencaix entre el poble i les institucions, només hi ha dues sortides: desfer el camí fet i intentar escoltar la gent o endurir el Codi Penal per mantenir artificialment i per la força allò que la societat civil no vol. El problema és que aquesta última opció és molt difícil de mantenir en el temps i provoca uns trencaments importants. Segurament, des de Madrid havien pensat que “això de Catalunya” era un xarampió i que, per poc que es resistís, la inflamació nacionalista acabaria baixant, però el temps ha demostrat empíricament que l’anàlisi que es va fer en un principi no era correcta i, en lloc de rectificar, van preferir continuar endavant, aplicant cada vegada més duresa.

Ara ens trobem en un moment en què tothom té clar que el “procés” ha traspassat fronteres i, a més, ha posat en el focus de l’escrutini de moltes institucions l’estratègia emprada per Espanya. Ja no és un afer intern, ni tan sols dels jutjats espanyols. Segurament sense haver-ho desitjat, el govern espanyol s’ha trobat que se li escapava de les fronteres, i aquella afirmació tantes vegades repetida a la UE i a les cancelleries internacionals, que tot s’arreglaria, ha hagut d’admetre que de moment no s’ha complert. A més, s’han posat en evidència les estratègies repressives policials i judicials extremament desproporcionades, amb el rebregament sistemàtic del Codi Penal per tal de poder fer acusacions d’uns fets que als ulls de la comunitat internacional són inacceptables.

Aquesta deriva ha provocat que la monarquia en sortís molt tocada després del seu discurs partidista del 3-O. Així mateix, la Guàrdia Civil i la Policía Nacional van ensenyar a tot el món la seva actuació violenta i, en l’àmbit de la justícia, el primer examen del magistrat Pablo Llarena amb els alemanys –per demanar l’extradició del president Carles Puigdemont– de moment l’ha suspès, ja que li han destrossat la ficció del relat de violència, necessària per acusar-lo de rebel·lió. I, com que no ha aportat prou informació sobre la presumpta malversació de cabals públics, el jutge alemany en va demanar més, però realment sembla que Espanya ho tindrà molt difícil per justificar-ho, ja que tant el president Rajoy, en seu parlamentària, com el ministre Cristóbal Montoro, també en seu parlamentària, han afirmat que no s’havia pagat amb diners públics –dilluns hi insistia el ministre en una entrevista en el diari El Mundo: “No sé com s’ha pagat el referèndum, però sí que sé que no s’ha pagat amb diners públics”–, una sonora bufetada a tota l’estratègia muntada pel jutge Llarena per extradir el president Puigdemont i els altres polítics exiliats. I ara ens trobem que el govern espanyol i el ministre d’Hisenda espanyol desmenteixen i contradiuen tot l’entramat argumental dels agents de la Guàrdia Civil, les dades dels quals són les que consten en la petició d’extradició per malversació al tribunal de Schleswig-Holstein, una incriminació que a Alemanya només és imputable als funcionaris que causin perjudicis al patrimoni públic. Les defenses només hauran de traduir les paraules del president i del ministre i donar els vídeos als magistrats alemanys.

Si Alemanya no extradeix el president Puigdemont, i Brussel·les, Escòcia i Suïssa tampoc ho fan amb la resta d’exiliats, tot l’entramat jurídic i judicial espanyol quedarà molt tocat, especialment en el principi de confiança, que és la base de tota col·laboració, i no trigarem gaire a veure una mena de guerra civil entre les institucions, els polítics i l’opinió pública espanyola per culpar-se entre si per la destrossa més important de la democràcia de la marca Espanya. Cap institució en quedarà al marge, i pot ser que aquesta implosió ens apropi encara més a Turquia o que en surti una regeneració i una república.