Un procés llarg, però amb èxits

Maite Marcos vivia a Viladecans quan es va separar. El seu exmarit va marxar i ella es va quedar amb la custòdia del seu fill i amb el deute de la hipoteca del seu habitatge. “No vaig poder assumir la hipoteca i el banc es va quedar el pis. Vaig perdre casa meva, però em vaig quedar amb el deute.” No era una quantitat petita, o sí, segons com es miri: 150.000 euros. La Maite va començar a treballar a tres llocs simultàniament. No dormia i va acabar desenvolupant problemes d’epilèpsia, dels quals encara es ressent, fins al punt que ha hagut de demanar la invalidesa i està pendent de judici. “Estava destrossada; en tot un cap de setmana dormia potser una hora”, recorda. I insisteix: “No volia abandonar les meves obligacions, però al final ja no vaig poder més i el meu cervell es va deteriorar.” Va perdre la feina i va perdre els seus ingressos. Ara la Maite viu a Terrassa i sembla que ha passat el pitjor de la seva situació. La van informar que es podia acollir a la llei de segona oportunitat i va demanar que l’exoneressin de tot el deute.

“No vull enganyar ningú –puntualitza–: és un procés llarg, i cal complir una sèrie de requisits.” I un dels entrebancs afegits, indica, és que els jutjats catalans estan avesats a portar processos similars però que impliquen empreses. Com a particular, el de la Maite va durar dos anys llargs: “En l’àmbit de particulars, és un procediment encara poc conegut; tot just ara es comença a conèixer.” Recorda que hi va haver moments en què s’enfonsava i pensava que “potser tot plegat estava sent un engany”. Afortunadament, se n’ha sortit i la perspectiva és, diu, “molt més optimista”.

El de Francisco Mula és un cas diferent. D’entrada perquè el deute s’arrossega des de l’any 1992, en plena eufòria olímpica. En Francisco, el seu germà i dos cunyats tenien una empresa familiar de pintures. “Amb les obres dels Jocs ens van arribar moltes comandes de treball per a grans constructores vinculades a la banca.” El volum de feina era molt gran i van passar de 20 a 100 persones, i d’una facturació de 150 milions a una altra de 1.000. “Ens van forçar a formalitzar pòlisses de crèdit amb els bancs dels quals depenien les constructores i havíem d’avalar amb els nostres béns els crèdits.” En acabar els Jocs, els van reclamar que repintessin els pisos, però era un cost que no podien assumir. A partir d’aquí, hi va haver moltes pressions i en començar la crisi no els van renovar les pòlisses de crèdit. Tot va desembocar en una suspensió de pagaments, “però els bancs no es van conformar i van anar contra els avaladors”.

“Va ser una hecatombe –recorda en Francisco–, i ens van embargar tot el que teníem.” El més curiós és que en aquell moment devien 32 milions de pessetes en pòlisses de crèdit i préstecs, però les constructores els devien 75 milions. “Segons els bancs, eren temes diferents”, explica, i hi afegeix: “Durant 25 anys, hem estat perseguits, amenaçats i humiliats.” Les trucades a hores intempestives i la pressió psicològica es van intensificar quan els bancs van vendre el deute a fons voltor: “Érem víctimes innocents de la situació.”

En vista de les circumstàncies, en Francisco es va aprendre de memòria tota la llei aprovada el 2015 i després de reunir la família van iniciar el procés. Ara ha aconseguit l’exoneració del passiu insatisfet. “Soc el primer avalador que ho ha aconseguit, i espero que em segueixin la resta de familiars”, assenyala. Actualment, els jutjats d’instrucció acullen les sol·licituds de seguida, però quan ell hi va anar “no en tenien ni idea”, lamenta.