Íbex 35

L’Íbex 35 té mala fama entre els sin­di­cats obrers i par­tits d’esquerra. Demos­tren així la seva poca sim­pa­tia que tenen a les grans empre­ses espa­nyo­les, les 35 que cotit­zen més a borsa. Per­so­nal­ment, estic d’acord amb aquesta acti­tud, però faria dis­tin­ci­ons entre elles: algu­nes em sem­blen pro­fun­da­ment antipàtiques, altres no les conec prou bé com per fer-me una opinió, i final­ment algu­nes em resul­ten simpàtiques. Posaré un exem­ple de cadas­cuna d’elles: pun­tu­a­ria molt baix en sim­pa­tia el Banc de San­tan­der i ACS, la cons­truc­tora de Don Flo­ren­tino, el pre­si­dent del Real Madrid. En aquest dar­rer cas accepto que alguna cosa hi té a veure el fut­bol, però també el dipòsit de gas al delta de l’Ebre. No conec gaire Ama­deus i Mer­lin Pro­per­ties. I tinc sim­pa­ties per Cai­xa­Bank, Banc de Saba­dell i Grífols. Quan parlo de sim­pa­tia no em refe­reixo al caràcter dels seus diri­gents, sinó a la capa­ci­tat que tenen aques­tes empre­ses de fer un ser­vei a Cata­lu­nya. I a la inversa, és clar.

Cata­lu­nya, la pri­mera en indústria i en mol­tes coses més –té el 20% de la pro­ducció de l’Estat i entre un 25% i un 28% de les expor­ta­ci­ons, amb un 6,5% del ter­ri­tori–, només té una empresa d’aques­tes 35, si mirem el seu domi­cili social. Després de l’escam­pada gene­ral, pro­vo­cada per la marxa del procés i espe­ci­al­ment per les reco­ma­na­ci­ons –i alguna cosa més que reco­ma­na­ci­ons– del nos­tre esti­mat govern espa­nyol de l’època Rajoy, només ens queda Grífols, l’empresa que va començar amb deri­vats de la sang i que ara s’ha espe­ci­a­lit­zat en pro­duc­tes far­macèutics i hos­pi­ta­la­ris. Com ha can­viat el món! Al vol­tant dels anys sei­xanta, quan jo tre­ba­llava a la banca, Grífols va fer sus­pensió de paga­ments i ara és la pri­mera empresa indus­trial cata­lana, domi­ci­li­ada a Bar­ce­lona, i amb un per­cen­tatge majo­ri­tari dels seus pro­duc­tes venuts a l’estran­ger, gràcies a una impor­tant filial als Estats Units que va com­prar fa uns anys.

L’acu­sació prin­ci­pal que es fa con­tra les empe­ses de l’Íbex 35 és que tenen un poder polític, paral·lel al seu poder econòmic. Això és veri­tat. Només cal recor­dar la sentència abso­lutòria rela­ci­o­nada amb els abans esmen­tats dipòsits de gas, al mar, davant del delta de l’Ebre. Si hagués estat Gas Natu­ral –ara Naturgy– hau­ria cobrat de l’Estat fins els dinars dels que tre­ba­lla­ven a la pla­ta­forma. El San­tan­der va demos­trar la seva força política quan els Botín, que són els que manen, dona­ren a conèixer que tenien 600 mili­ons de pes­se­tes a l’estran­ger, no decla­rats a Hisenda, que l’avi Botín havia dipo­si­tat, per si els repu­bli­cans –els “rojos”– gua­nya­ven la Guerra Civil. Aquesta és l’excusa, si més no, que van donar els seus des­cen­dents. Els Botín van regu­la­rit­zar els diners amb Hisenda i tal dia farà un any.

Un altre argu­ment con­tra les empre­ses de l’Íbex 35 són els ingres­sos mili­o­na­ris dels alts exe­cu­tius. Aquest és un pro­blema gene­ral a les grans empre­ses. Si estàs a la fines­treta d’una ofi­cina qual­se­vol del banc et podràs com­prar una barca de rems, al cap de 30 anys de tre­ba­llar. Si ets alt exe­cu­tiu, al cap de dos anys pots com­prar-te el Titànic i un parell de màsters a la Uni­ver­si­tat Rei Joan Car­les de Madrid. Exa­gero, és clar, però la rea­li­tat és igual­ment estúpida i pròpia d’una democràcia com la nos­tra, que és gràcia, però no demo. Que Déu per­doni els pecats de l’Íbex 35. A mi em costa.