Macri no pot amb l’economia

“L’Argentina és un país molt difícil de governar”, va dir, dijous passat, el ministre de l’Interior, Rogelio Frigerio. L’escoltaven un centenar d’empresaris i banquers, que acabaven d’assabentar-se, en un acte del Consell de les Amèriques a Buenos Aires, que la taxa d’interès havia pujat fins al 60%, quinze punts més que el dia anterior. El salt decidit pel Banc Central de l’Argentina va ser un intent per contenir la caiguda del peso, que, a mig matí, ja havia perdut el 16% del seu valor davant el dòlar. Frigerio va demanar als selectes oients que “no es possessin nerviosos” i, sobretot, que confiessin en el govern. El president argentí, Mauricio Macri, ha perdut la confiança dels mercats, que dubten de la capacitat de pagament del país sud-americà. Els atacs contra el peso fan estralls en l’economia argentina, que aquest any caurà més d’un 1%, lluny de les previsions del 3,5% de puja del producte interior brut (PIB) que tothom esperava a l’inici de l’any.

L’Argentina pateix des del maig passat, quan el peso va accelerar una espiral descendent que s’insinuava des de principi d’any. Si s’agafa el valor del dòlar de gener, la moneda del país sud-americà ha caigut més del 60%. El PIB de juny va ser negatiu en gairebé un 7% i la inflació, que no para de pujar, arribarà, el proper mes de desembre, al 35%, lluny del 15% projectat en el pressupost. Totes les previsions es van fer miques. La confiança que l’arribada de Macri al poder va merèixer, el 2016, sembla haver-se esfumat. El consens general és que els errors polítics passen ara la factura. Macri va atribuir al dèficit fiscal, al voltant del 4% del PIB quan va assumir les regnes del país, les necessitats de finançament de l’Argentina. Aleshores, va apostar per un ajustament gradual, atent a la situació social. Va demanar, llavors, diners prestats, molts, més de 50.000 milions de dòlars només el 2017, per cobrir els números vermells. Però tot va canviar quan els EUA van apujar les taxes d’interès: el diner va fugir dels països emergents i l’aixeta del diner extern per a l’Argentina es va tancar.

El juny passat, Macri va anunciar un rescat de 50.000 milions de dòlars acordat amb el Fons Monetari Internacional (FMI). De poca cosa ha servit per convèncer els inversionistes, que abandonen cada dia les seves posicions en pesos i es bolquen en el dòlar, enfonsant la moneda local. El govern ha promès, ara, reduir a zero el dèficit el 2020 a canvi de l’ajuda de l’FMI. I avui hi haurà anuncis vinculats a una reducció de la despesa i un augment dels ingressos amb una pujada d’impostos. Macri s’enfronta, a més, a un problema polític. L’any que ve, hi ha eleccions i els seus interessos d’optar a la reelecció perillen. Depèn ara del suport del peronisme, de què els governadors tenen la clau en el Senat per a l’aprovació del pressupost del 2019. Els debats seran aspres, perquè de les discussions n’ha de sortir qui pagarà el cost de l’ajustament.

Macri es troba, doncs, en una cruïlla: necessita del peronisme, però és també el peronisme el que posa en perill la seva continuïtat. I el que els mercats demanen a l’Argentina és, justament, garanties que l’ortodòxia econòmica es mantindrà. L’oposició, que havia perdut tota esperança en les generals del 2019, les ha recuperades. Està dividida, però ja negocia una unitat amb vista a les eleccions, de què l’únic límit és el kirchnerisme. Els problemes judicials de l’expresidenta Cristina Fernández de Kirchner poden deixar-la fora de la cursa presidencial.