Els rics, que paguin més

Tots els economistes amb un pam de seny consideren que un dels problemes de la societat actual és el de les desigualtats econòmiques. No hi ha cap economista, també amb un pam de seny, que cregui que tothom que treballa ha de cobrar el mateix. Acceptant, per tant, la desigualtat d’ingressos, fa angúnia veure uns sous que toquen el cel i d’altres que toquen el terra.

Potser abans s’ha d’introduir un concepte que justifica el que estic dient. El concepte és que els treballadors, els empresaris, els representants de grans capitals, els banquers, no s’haurien de proposar guanyar més diners que ningú, sinó fer un servei a la comunitat, al mateix temps que guanyen diners. Aquesta setmana, el president de CaixaBank ha rebut un premi a la filantropia. Algú gosarà dir que és un mal empresari?

El principi del benefici màxim no és saludable, com tampoc és saludable l’existència d’unes dotzenes o d’uns centenars de persones que tenen uns ingressos que estan a anys llum dels ingressos més baixos. Hi ha diferències que es poden explicar. L’esforç, la capacitat d’iniciativa, el talent, la bona gestió i la innovació mereixen un premi en forma d’un creixement dels ingressos. Però diuen els diaris que en la passada crisi ha augmentat el nombre de rics, mentre que els altres eren una mica més pobres.

Per desgràcia –repeteixo, per desgràcia– vivim en un sistema econòmic capitalista, en el qual preval el capital. He publicat un llibre sobre aquest tema i, per tant, no m’estendré. Una societat capitalista tendirà a ser desigual sempre. No conec cap empresari que hagi fet fallida i que ara sigui un sensesostre. I, per no exagerar tant, cap d’ells ha deixat de trobar un plat a taula i de fer vacances, encara que siguin curtes. En canvi, hi ha molts obrers que s’han d’apuntar a les llistes de l’atur i aprofitar els treballs temporals que els ofereixen, en espera d’un lloc de treball adequat i decent. Aquest lloc de treball arribarà o no arribarà.

Catalunya és un país de classes mitjanes. Té menys rics que Madrid i tants pobres com la capital de l’Estat. Els impostos tenen bàsicament tres objectius: facilitar el progrés econòmic de les empreses, construir les infraestructures necessàries al servei d’aquest progrés, i mantenir una població que no passi gana. Això només es pot aconseguir si les persones que tenen quatre cases en passen a tenir tres, que les seves vacances no tinguin un cost superior al que cobra en un any un dels seus treballadors, que les joies de la senyora no superin les de la reina Anglaterra... Ja m’entenen....

Per això considero normal que l’impost que grava els ingressos –renda– sigui més alt per als que tenen més ingressos. És un tema que es discuteix a les Corts espanyoles. Un reglament adequat permetria veure les excepcions o els canvis que les diferents solucions presentessin, per no ensorrar un empresari amb números vermells en els comptes bancaris, o per qualsevol altra circumstància: donacions, per exemple, o investigació, o ajuts directes a les classes socials més desvalgudes. Com és natural, l’Estat no destinaria aquest impost “de més” a construir carreteres, sinó a millorar la situació de les classes més baixes o als immigrants que ens arriben del Mediterrani. La reducció de les desigualtats redueix els conflictes socials. En el sistema capitalista actual la millor empresa és la del patró que treballa com un lladre –perquè tenim aquesta figura tan desagradable?– i un personal altament qualificat, que ha substituït per màquines i enginyeria digital totes les feines inferiors.