anàlisi
Esteve Vilanova
La (in)sostenibilitat de l’Espanya de les autonomies
Un model d’estructura regional de l’Estat espanyol que necessita per subsistir l’aportació de 16.000 milions d’euros anuals d’una comunitat, és un model insostenible en el temps i, per tant, inviable. El professor Santiago Niño Becerra és qui més ha teoritzat sobre aquest problema d’insostenibilitat i també el que ha estat més clar; només cal recordar algunes de les seves frases per veure que és dels pocs que diuen allò que molts pensen però no s’atreveixen a dir. En una entrevista publicada a Nació Digital el 2 de desembre de l’any passat deia: “Espanya és insostenible com a Estat, tal com és ara.” I el 19 d’octubre del 2017 deia: “Si Catalunya se’n va, Espanya perdrà el 23% dels ingressos fiscals i el 20% del PIB es perdria.” I l’octubre del 2016 ja ens deia que el sistema de pensions actuals és inviable. I el 3 de juny d’enguany declarava a El Nacional: “D’aquí a cinc mesos Catalunya tindrà un pla d’independència econòmica.” Les previsions i els auguris del doctor d’estructura econòmica de la Universitat Ramon Llull es van repetint, i sempre aportant dades empíriques a la seva argumentació.
Ni quan el PIB creix un 3% Espanya és capaç de recaptar prou diners per quadrar els comptes, malgrat totes les retallades que han fet. Aquesta situació endèmica a mesura que va creixent el volum del deute públic preocupa més les cancelleries de la UE i també el BCE. És per això que el professor sosté que en qualsevol moment el govern espanyol pot rebre una trucada més contundent de Berlín apel·lant que solucionin el tema català i no interfereixin en la comunitat econòmicament més dinàmica i que assegura el cobrament del deute espanyol als bancs internacionals.
Dijous passat el comissari europeu d’Afers Econòmics i Financers, el francès Pierre Moscovici, reclamava al president Pedro Sánchez que presenti a Brussel·les els pressupostos abans del 15 d’octubre, amb un afegitó important: li recordava que el sostre màxim de dèficit és per sota del 3%. I és que darrerament les dades macroeconòmiques de l’economia apunten cap a un alentiment de l’activitat, que juntament amb la previsió d’aturar la compra de deute públic del BCE i una possible apujada dels tipus d’interès, comprometrien la quadratura dels comptes i la solvència. I ha tornat a insistir-nos que hem de fer reformes estructurals per tal d’equilibrar les despeses amb els ingressos. Un advertiment que en unes previsions de desacceleració econòmica com es preveu, cada vegada serà més contundent.
El model d’estat de les autonomies que es van inventar, del cafè per a tothom, per neutralitzar les aspiracions del País Basc i de Catalunya, ha esdevingut un fracàs perquè, quedant fora els bascos de l’aportació a la “solidaritat”, és imprescindible drenar els recursos fiscals de Catalunya, i s’ho mirin com s’ho mirin i passi el que passi amb Catalunya, aquest despropòsit és insostenible i, segons el professor Niño Becerra, serà Brussel·les mateix qui dirà a Espanya: “L’estat de les autonomies s’ha acabat.” La solidaritat de tants anys i tants milions ha estat un fracàs, com passa sempre a totes les comunitats que de cop reben molts diners: desactiva la capacitat i el potencial d’iniciativa que incentiva la necessitat.
Els que defensen aquest model d’estat i a més li atribueixen pràcticament l’únic mèrit de desenvolupament econòmic d’Espanya, no ens diuen la veritat i ens amaguen respostes a preguntes com: sense aquest model, s’hauria crescut igual? Sense les aportacions de diners de la UE i les de Catalunya, i sense l’endeutament creixent, s’hauria crescut igual? El que és cert és que van engendrar un model fallit, amb una intenció fallida (neutralitzar Catalunya i el País Basc) i que ara revertir-lo tindrà uns costos polítics importantíssims. De fet, com diu el professor, si no és pas Brussel·les qui ens ho ordeni amb la mateixa fermesa que ens va ordenar canviar la Constitució, no veig cap partit ni polític capaç d’aquesta reforma per més imprescindible que sigui.