Andalusia: el passat sempre torna

Que el franquisme i l’extrema dreta hagin tornat amb força a Andalusia, segons molts analistes, no té res a veure ni amb la corrupció ni amb el problema no resolt dels emigrants, ni amb la crisi econòmica... El problema principal és el “virus” de l’independentisme català, que s’ha escampat molt més enllà de les fronteres catalanes. Fixin-se que utilitzen “virus”, el mateix vocabulari de l’extremista Josep Borrell.

Més aviat el que ha passat és que l’extrema dreta i els discursos polítics del PP i de Cs, dels darrers anys, i de les tertúlies espanyoles, dels articulistes i dels diaris, parlant només de Catalunya, insultant-nos a tots i especialment als polítics catalans democràtics, han creat el clima social i d’opinió pública espanyola necessària per estendre aquest “virus”. Tampoc he vist que s’atribuís a l’actitud de Mariano Rajoy per afrontar un problema polític amb la repressió judicial. Que hagi guanyat Vox a la població d’El Ejido, per exemple, ningú negarà que ha estat pel discurs racista i antiimmigració i no per la “infecció” separatista.

És clar que costa molt menys analitzar un discurs carregant les culpes als catalans que no pas als emigrants ni a l’economia o l’atur. Per a l’extrema dreta que ha guanyat, a Espanya i arreu, el seu enemic sempre ha estat l’emigrant; només cal veure el discurs i les accions dels seus homònims europeus per corroborar-ho.

La campanya electoral, llevat la d’Adelante Andalucía, ha estat enterament dedicada a Catalunya. Res de propostes ni d’objectius per a Andalusia. El seu espai de confort era atacar l’independentisme i els vots que aquest va donar al PSOE per defenestrar el corrupte PP. I mentrestant els andalusos que aplaudien els seus discursos han de suportar els índexs d’atur, de pobresa i d’abandonament escolar més alts de l’Estat espanyol, però això no interessa. La reconquista de la seva Espanya ha de començar per Andalusia però sense parlar d’Andalusia.

Entrarem en una època de negociacions difícils perquè, si bé és veritat que les dretes tenen en comú l’anticatalanisme, la possibilitat de la presidència i els càrrecs que en depenen és molt temptadora i no és estrany que veiem un tripartit d’extrema dreta amb molt de pòsit franquista. És el passat que sembla que sempre torna.

No parlar dels problemes reals dels andalusos i del futur que els espera és un frau electoral. El Brexit obligarà a una contracció del pressupost de la UE i comportarà retallar fortament les subvencions que fa anys que reben els andalusos de la UE de la política agrària comuna (PAC) i per altres conceptes, i la creada el 1986 pel govern espanyol anomenat Pla d’Ocupació Rural (PER), que era un intent de mantenir la població en els pobles i que beneficia unes 160.000 persones. Aquest ajut ha estat molt criticat per l’efecte captiu que té i per la corrupció, i perquè juntament amb l’ajut creat el 2003 anomenat “de renda agrària” ha esdevingut més una prestació social que no pas una forma d’ajut per sortir de la crisi i de l’atur crònic.

En trenta anys de vigència del PER, s’hi han destinat més de 5.000 milions d’euros, en el que havia de ser contractació de persones per a millores d’infraestructures, i no ha servit per emancipar-se de l’ajut. Malgrat aquests resultats, avui no hi ha cap partit que es presenti a Andalusia i que pretengui reformar-lo o reformular-lo per fer-lo més eficient. El PER ja ha esdevingut intocable.

Andalusia és una comunitat que té moltes potencialitats per no estar amb les dades econòmiques, d’atur i de pobresa que suporta, però la mala gestió política i el clientelisme han impedit un creixement important i sostenible, i trencar aquestes dinàmiques, una vegada s’han tolerat, és molt difícil i necessita molt de temps, perquè és canviar moltes mentalitats i comportaments socials, i avançar enrere no és el millor camí per sortir-se’n.