Capitalisme

He publicat un llibre amb un títol provocatiu: L’agonia del capitalisme. Crec en el que es diu en el llibre, però en parlar d’agonia em proposava crear un debat sobre el tema. Un debat que no s’ha donat fins ara. Actualment tots estem preocupats pel seguiment del judici dels nostres amics davant del Tribunal Suprem. Ho entenc, però també hem de deixar un racó del nostre cervell per repassar el nostre sistema econòmic.

La producció –tota la producció, sense excepció– requereix la presència de dos factors: capital i treball. No es pot fer res sense l’un o l’altre. Tan important és el treball com el capital. Des de fa uns quants segles, vivim en un sistema econòmic que és el capitalisme. No cal ser un filòleg per entendre que aquest factor econòmic, el capital, té prioritat sobre el treball. No hi ha cap raó perquè això sigui així. Un capital pot estar en poques mans, mentre que el treball està representat per centenars o milers de persones. Aquest fet hauria de fer reflexionar, com a mínim.

El socialisme, que podria ser l’antítesi del capitalisme, ha tingut diverses versions. El leninista –comunista– ha fracassat. El socialisme democràtic s’ha integrat al parlamentarisme del sistema capitalista, sense problemes, però abandonant una bona part dels requisits de Karl Marx i no cal dir de Lenin.

El meu llibre recull, amb tota la mala intenció del món, unes línies de l’encíclica Rerum novarum del papa Lleó XIII, publicada a finals del segle XIX. L’encíclica era tan revolucionària que els bisbes espanyols la van posar en un calaix i la tancaren amb clau. Hi va haver una excepció: el bisbe Morgades, aleshores bisbe de Vic i després de Barcelona. Ara llançaré una altra manifestació provocativa: el cristianisme és d’esquerres, malgrat que els seus fidels són majoritàriament de dretes. Però ningú que llegeixi un dels quatre evangelis, o els quatre, podrà negar que els pobres són estimats per Jesucrist i els rics són criticats durament. Deixo el tema, abans de rebre una pedregada.

El capitalisme ha estat en transformació permanentment. Hi va haver un capitalisme salvatge als Estats Units al final del segle XIX i un de menys salvatge després, però amb modificacions. Actualment tenim un capitalisme carregat de defectes i en transformació constant, que va posant pedaços a les crisis periòdiques que pateix, que cada cop fan més mal i es repeteixen més sovint.

Si volen la meva resposta a aquesta agonia o malaltia de pronòstic negatiu, hauran de llegir el llibre, perquè l’article no dona per a més. Només posaré un exemple: si anant pel carrer un home o una dona cau a terra –a mi m’ha passat–, la gent que hi ha al voltant l’atén i crida una ambulància. En canvi, aquest estiu han mort més de 2.000 persones en aquest Mediterrani on parem el sol i fem bronze, sense que la Unió Europea –només alguns estats– resolgui un problema que està al seu abast. O sigui, la reacció personal és molt més digna que la col·lectiva. Posaré un altre exemple: no creuen que si fóssim més bon ciutadans, validéssim el tiquet d’autobús o metro, llencéssim les escombraries al contenidor que correspon, declaréssim a Hisenda els guanys que hem tingut, procuréssim no enganyar la Seguretat Social, etcètera, l’economia no aniria millor? És clar que, sovint, aquesta actitud de bon ciutadà té la seva contrapartida, que exigeix que l’Estat faci el mateix per la part que li toca. Però això són figues d’un altre paner.

Per cert, és veritat, com es diu, que s’apropa una altra crisi econòmica?