Sereu el que esteu fent

Un pensament de Buda diu: “Sou el que heu fet i sereu el que esteu fent.” És un pensament que com a societat ens suposa una gran càrrega de responsabilitat, puix som deutors del que fem o hem fet en el passat i els nostres actes d’avui es projecten cap al futur i, per tant, a les noves generacions. I jo no sé fins a quin punt la nostra societat és prou conscient que som responsables del que fem perquè en dependrà el futur.

En el Consell de Ministres de divendres passat es va aprovar un nou crèdit de 13.830 milions d’euros per completar el pagament de les pensions, especialment les pagues extres del 2019. Aquest fet, que ja està sent habitual, té una gravetat importantíssima, puix demostra un egoisme generacional importantíssim, tota vegada que aquesta manera de fer no és res més que traspassar el cost de les pensions actuals amb un endeutament que hauran d’assumir les properes generacions.

Aquesta persistència de no gosar fer les necessàries reformes per tal de no caure en un dèficit, puix, com és fàcil d’entendre, no té cap altra sortida que anar cap al desastre, és impròpia d’uns polítics i d’unes polítiques responsables, i pel que sembla aquesta incapacitat persistirà si no és que la Unió Europea ens hi obliga. De fet, com que no estic gaire esperançat que els polítics tinguin la necessària altura de mires d’anteposar les urgències de país als interessos dels partits, veig impossible que assumeixin la reforma que proposen en el Pacte de Toledo i que ben segur haurà de ser poc popular i, potser, amb fortes reticències populars per implantar-les. Estem en un exemple clar d’aquells en què si es pot culpar de les reformes els funcionaris de la Unió Europea, molt millor.

El que és evident per a molta gent, i molts analistes, és que pot arribar aquest mateix any una retallada de despesa per quadrar els comptes públics que implicarà més sacrificis, i els que diuen que tota aquesta primavera de l’independentisme és una conseqüència de les retallades de l’època del president Artur Mas, presentant-ho només com una qüestió de diners, haurien d’estar intranquils.

L’espurna més versemblant que provoca aquest big bang independentista seria la sentència del 27 de juny del 2010, quan va fer miques un Estatut que s’havia iniciat al Parlament de Catalunya i tramitat en el Congrés i votat en referèndum pels catalans. Aquest procés, que és el que preveu la llei, la intromissió del TC passant pel damunt de la voluntat popular i l’evidència que es tancava tota possibilitat d’avançar, per a mi és el que va iniciar aquest moviment.

De totes maneres, sí que les retallades van provocar un ressentiment a Catalunya pel mal finançament endèmic i del qual repetidament s’havien anat queixant tots els governs catalans i de tots els colors. I, ateses les conseqüències socials negatives que suposa aquesta injustícia, és fàcil pensar que si realment s’han de fer noves retallades, la resposta de desafecció serà encara molt més àmplia.

I per a nosaltres és una oportunitat perduda no haver aprovat els pressupostos espanyols, de la mateixa manera que ho serà si, com sembla, no s’aproven els catalans. Després d’aquesta profunda i llarga crisi que hem passat, per refer-nos necessitem aprofitar-ho tot, el vent de cua que ja comença a amainar, la capacitat emprenedora que creix amb força, i el temps de recuperació. L’alentiment econòmic mundial que ja es fa sentir en molts països on exportem i les imprevisibles conseqüències del Brexit, auguren un entorn molt més difícil, i tenir pressupostos és molt bo perquè proporciona credibilitat econòmica i estabilitat política, ingredients fonamentals per minimitzar les incerteses i els efectes negatius de l’entorn.

Si realment serem el que estem fent, la sensació és que no estem fent prou, ni prou bé, per ser molt millors i atendre totes les necessitats que tenim i afrontar amb valentia tots els reptes que ens preparen el futur i l’economia mundial.