Amb els diners no s'hi juga

Potser amb la UE ens passarà una cosa semblant a allò que diuen que una mitja veritat és com una gran mentida, i ens trobem en una mitja unió europea que és una gran desunió. Fa molt de temps que s'observa un fenomen sorprenent, i és que a tots els països d'Europa, i fins i tot a alguns de fora d'Europa, els agrada o agradaria formar part d'aquesta Unió, però tots pretenen fer una Europa unida, sense europeus; és a dir: tots van o volen anar a Brussel·les pensant exclusivament en clau de país, i no en visió d'UE, i no sé si aquesta dislèxia política és sostenible molt més de temps.

Quan visites el Parlament Europeu, veus clarament que una de les constants de tots els responsables d'allà és insistir a dir que l'administració de la Unió Europea no és una administració «estrangera», sinó que és també administració pròpia, nostra. Això els que tenim sentiment europeu ho entenem de seguida i ho veiem més que desitjable: natural; i a Brussel·les es queixaven que massa sovint els polítics locals tendien a culpar sempre Brussel·les d'algunes decisions que, en clau nacional, no eren ben vistes pels seus electors. Tot és culpa de les directrius europees i així no hi ha culpables. Estic segur que el fracàs de la constitució europea té i tindrà un cost important.

I si fins ara patim els problemes de la poca integració, ara un nou virus provinent de Grècia s'escampa, el de la desconfiança. És cert que en èpoques de bonança les institucions europees feien els ulls grossos i cedien de manera submissa a les pressions polítiques, acceptant la «comptabilitat creativa» per tal de poder fer veure que els estats complien amb els paràmetres. Feien una llei i n'acceptaven l'incompliment. Una bogeria. Però la manca de regles clares de control i els relativismes sovint porten a l'extrem, i en una comunitat sempre hi ha qui s'aprofita al màxim dels espais indefinits. Grècia és el paradigma de la manca d'escrúpols per una convivència comunitària, perquè a més de la comptabilitat creativa hi ha introduït l'engany. En les eleccions gregues passades es va produir un canvi de govern i, quan això passa, sempre els entrants tenen cura de dir la veritat, sobretot si és dolenta, per tal que el temps no els faci responsables a ells –per això és bona l'alternança política–. El govern socialista va refer els comptes i van passar de tenir un dèficit del 3,7% al 12,7%. Clar que amb un despropòsit així, quan es tracta dels comptes d'un país soci de la UE que comparteix moneda, l'efecte i els afectats no només són per al país que enganya, sinó també per a la resta, com podem observar aquests dies amb el comportament dels mercats internacionals.

Vist el que s'ha vist, és comprensible i fins i tot necessària la iniciativa de la UE de voler revisar tots els pressupostos dels estats membres abans que siguin aprovats pels respectius parlaments. Això obligarà a ser més curosos i més honestos a l'hora de fer els números. Per exemple, els pressupostos que l'any passat va presentar el govern espanyol pel 2010 difícilment haurien passat la prova. En les enquestes que s'han fet sobre el tema, el 84% està d'acord que ho controli Brussel·les, i és que tothom té clar que: amb els diners, no s'hi juga.