Robatori

Cal reconèixer-ho. Quan s'hi posen, s'hi posen. Res de mit­ges tin­tes, ni de dau­rar la píndola, ni cap mani­o­bra cosmètica per l'estil. Direc­tes a l'objec­tiu: els pen­si­o­nis­tes, els pares i mares, les per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tats o dependència. I els fun­ci­o­na­ris. És a dir, mes­tres, met­ges, bom­bers, qual­se­vol pro­fes­si­o­nal dels ser­veis públics. I aquesta és només la pri­mera for­nada, perquè l'efecte que les mesu­res d'ajus­ta­ment tin­dran sobre la nego­ci­ació col·lec­tiva, sobre els sala­ris de tot­hom, el teu i el meu, serà espec­ta­cu­lar. Ara només cal seguir el con­sell del pre­si­dent de la patro­nal, l'ínclit Díaz Ferrán, i refor­mar una miqueta més el mer­cat labo­ral. Sense des­pesa social, sense obra pública i amb aco­mi­a­da­ment lliure els mer­cats se sen­ti­ran tran­quils del tot, si és que encara no ho esta­ven, i podran seguir fent les seves coses, que ara no sabria dir qui­nes son. En qual­se­vol cas, segur que no es dedi­quen a l'assig­nació de béns i ser­veis, digui el que digui Adam Smith i els pares de l'eco­no­mia clàssica. De béns i de ser­veis se'n veuen ara menys que abans, i menys que se'n veu­ran. I com que sem­pre aca­ben en les matei­xes mans, no podem supo­sar que hi hagi cap meca­nisme de dis­tri­bució que tre­ba­lli raci­o­nal­ment. Així que tenim un govern covard al ser­vei d'un mer­cat fan­tasma. Per­fecte.

Que tot això ho hagi hagut de fer un govern que s'ano­mena d'esquer­res, que mani­fes­ta­ment va resul­tar ele­git amb uns altres objec­tius, que deu a la població una política exac­ta­ment contrària a la que aplica ara, ho fa encara més indig­nant, més brut. Del PP o de CiU, ens ho esperàvem. Pel que fa als soci­a­lis­tes, no és que no hi hagi pre­ce­dents d'aquesta mena de coses. Però, al cap i a la fi, amb un lide­ratge reno­vat res­pecte del dels anys vui­tanta i noranta i un clima de con­fron­tació cons­tant amb l'extrema dreta durant les dues dar­re­res legis­la­tu­res, hi havia ele­ments per pre­veure una certa ate­nu­ació del neo­li­be­ra­lisme, alguna mena de ver­go­nya, pròpia o ali­ena, que els aturés la mà en el moment de cedir a la temp­tació i aga­far les tiso­res. No ha estat així. Han aca­bat fent el que temíem, o el que no gosàvem témer. I el que també revolta és la cru­el­tat inútil de tot ple­gat, el sofri­ment social que estan dis­po­sats a infli­gir-nos per no arri­bar enlloc. Volien equi­li­brar el pres­su­post, atu­rar el dèficit públic? Doncs el més lògic hau­ria estat aug­men­tar els ingres­sos, en comp­tes de reta­llar les des­pe­ses que gene­ren benes­tar o cohesió. El que s'estal­vien amb les pen­si­ons dels avis, o els ajuts als nadons, no és res en com­pa­ració amb el que podrien recap­tar amb un impost sobre els bene­fi­cis del patri­moni, o sobre les ren­des més altes, aque­lles que s'esca­po­lei­xen sem­pre entre les xar­xes, no gaire exi­gents, de l'IRPF. Per no par­lar de la des­pesa mili­tar, obs­ce­na­ment intacta en els plans del govern.

No sem­blen ells. Sem­blen una cari­ca­tura d'ells matei­xos, un dibuix en blanc i negre que jus­ti­fica les anàlisis més radi­cals. En qual­se­vol altre con­text, si jo digués que el govern, al con­trari que Robin Hood, roba als pobres i regala el que sos­treu als rics, em podrien acu­sar, com a mínim, de fer demagògia. Però el seu paquet de mesu­res causa exac­ta­ment aquest efecte. I encara tenen la barra de pre­sen­tar-ho com si fos un sacri­fici neces­sari. Doncs jo ja n'estic fart, de sacri­fi­car-me. Sim­ple­ment vull que arribi el meu dia, com tota aquesta colla que ja ha tin­gut el seu. No és just, el que demano? Pot­ser hau­ria de voler alguna cosa injusta. I ales­ho­res m'ho dona­rien.