A cops de decret

Imaginem-nos que vostè és d'esquerres i que, per una d'aquelles coses que té la vida, va votar els socialistes a les darreres eleccions. O bé imaginem-nos que vostè és de dretes, i que per raons igualment ignotes va votar Convergència. Suposem, també, que, un cop format el govern i constituïda l'oposició, una colla d'especuladors es dedica a fer tripijocs amb el deute extern, i pretén extorquir l'Estat amb l'objectiu d'obtenir millors condicions per als seus negocis més o menys bruts. El govern s'arronsa, es treu de la màniga un pla per confiscar les rendes dels pobres en benefici dels rics i el porta al Congrés, amb la intenció que els diputats l'aprovin. Arribats a aquest punt, creu que hi ha alguna diferència, pel fet d'haver votat socialistes o convergents? Creu que els seus actuaran de manera diversa, només perquè seuen o bé al govern o bé a l'oposició, on van arribar mercès a programes electorals formalment contraposats? Doncs ja li dic jo que no. Tant si vostè és dels uns o dels altres, tant si espera que el seu vot serveixi per inclinar la balança cap aquí o cap allà, espera en va. Al cap i a la fi, què és un vot, o mil vots, o un milió, davant l'amenaça d'un mercat com Déu mana? Res de res. Convergent o socialista, partidari del sector privat o del públic, la seva opinió hi sobra, en aquest joc pervers. Calli i deixi treballar les persones grans, que saben el que fan. El pla governamental s'aprovarà amb l'assentiment de l'oposició, i els pocs diners dels pobres passaran a la butxaca dels rics, d'on mai no haurien d'haver sortit. Vet aquí el que va passar aquest dijous al parlament de Madrid.

Davant l'enormitat del cas, les justificacions també han de ser enormes. Artur Mas no es cansa de dir que ho ha fet per responsabilitat, perquè Espanya estava a punt de fer fallida. Zapatero també invoca les circumstàncies excepcionals, i la transitorietat de la retallada. Però el cert és que, a l'hora de la veritat, s'han posat d'acord ràpidament, potser a causa de la injustícia de les mesures que es volien prendre. Hauria estat possible, el consens, si s'hagués tractat d'aprovar un impost progressiu, que gravés les rendes més altes? O una retallada de la despesa militar? Aleshores haurien tret els programes electorals que ara amaguen, invocant-los per justificar el desacord. Haurien posat damunt la taula arguments històrics, polítics i filosòfics, i les reformes no haurien prosperat. Però dijous passat no estava en joc el patrimoni dels poderosos. Només calia collar tots els altres una mica més. Encara una mica més. I així és fàcil, que entre ells s'entenguin.

No oblido que altres partits van votar en contra del pla d'ajustament. D'aquests, a alguns cal posar-los en quarantena, mentre que cal lamentar la impotència dels més febles. Ningú no creu en la sinceritat del vot negatiu del PP. Capdavanters com són de les mesures antipopulars més extremes, la seva actitud de dijous només buscava la caiguda del govern, no pas la del sistema. Tenen pressa per manar i no tenen, en canvi, manies a l'hora de contradir la seva pròpia lògica. Pel que fa a les opcions a l'esquerra dels socialistes, el seu suport minoritari les limita tràgicament. I aquesta és una qüestió que hauria de fer reflexionar els votants progressistes. Perquè, com volia dir al començament d'aquest text, és la voluntat dels ciutadans, la que ha quedat bloquejada. De què serveix votar qualsevol de les dues opcions polítiques que a Catalunya són majoritàries, si sempre s'acaben posant d'acord per sobre dels nostres petits i pobres interessos?