“Havia de ser una temporada de rècord i se n’ha anat a l’aigua”

Sí, totalment. Aquell dissabte que es va anunciar el confinament va ser un daltabaix, van quedar un munt de calçots penjats. Restaurants tancats i calçotades anul·lades, la pitjor combinació. Els distribuïdors van ser els primers que van deixar de comprar-ne perquè el producte no marxava. Conec el cas d’un pagès que va portar 40.000 calçots al mercat de distribució de la Canonja, i allà van quedar aparcats.

Hem fet promoció a les xarxes socials i ha aparegut un munt de gent que hi ha penjat receptes, fotos i propostes. Estem molt agraïts, però si fas calçots arrebossats a casa en gastaràs cinc o sis, i si fas una crema, en necessites una dotzena. De fet, hem canviat la manera de vendre’ls i fem manats de 25 unitats en lloc dels 50 que hi posem normalment. Tot ajuda, però és clar que el més tradicional del calçot és fer una calçotada, on el consum per persona de seguida s’enfila fins a una vintena de calçots per cap. I és un context on hi ha molta gent junta menjant-ne.

Ja fa quasi un mes que estem parats, i ens quedarien encara quinze dies bons. De calçots se’n venen mentre se’n van demanant. Haurà quedat entre un 20 i un 25% de la collita per collir.

Impossible. El calçot el podries posar en qualsevol plat que demani ceba però, tot i així, està limitat. La cuina del calçot està poc desenvolupada per poder trobar sortida a tant de producte. I si els vols guardar en cambres frigorífiques, no aguanten. El calçot no és com les peres o les pomes, que tenen més resistència o poden servir per fer suc.

Sí, i crec que l’hauríem superat. Havia de ser una temporada de rècord i se n’ha anat a l’aigua. Quan hi va haver la frenada ja estàvem al voltant dels 15 milions. Jo només puc parlar amb dades que tenim controlades pel volum de producció dels 50 socis que som a la IGP Calçot de Valls, però estava sent un any molt bo i els restaurants ens deien que havien recuperat els nivells d’abans de la crisi econòmica.

Al voltant de la quarta part de tota la producció. Cal sumar-hi els que es fan a la zona del delta de l’Ebre, al Maresme, a Girona, a Lleida o els que pugen d’Andalusia. L’impacte haurà estat brutal per a tots.

No, això no ho crec. El preu del calçot està estabilitzat i els que en produïm no som tan rucs per deixar de plantar-ne. És evident que notarem els efectes d’aquesta patacada perquè l’economia no estarà igual i veurem com evoluciona el negoci dels restaurants. La clau del calçot són els restaurants, n’hi ha que en gasten 50.000 cada setmana. Quan aquest virus passi la gent tindrà ganes de sortir, segur, però caldrà valorar quin dany laboral ha provocat i quina capacitat tenim per sortir a menjar fora de casa.

La manera més ràpida perquè revifés l’economia del nostre país seria que la gent comprés producte d’aquí. No pot ser que hi hagi supermercats on la majoria de fruites i verdures que s’hi venen hagin vingut de fora. En això ens hi hauríem de fixar una mica més, perquè acabaria sent un benefici per a tots plegats.

És possible, però és que ja hi ha una bona part dels calçots que s’estan venent per internet. Al Vendrell hi ha una empresa que distribueix 500.000 calçots de Valls per tot el món. No és que no ens hi hàgim posat, en aquest terreny. Alguns dels nostres principals clients són els casals catalans que hi ha en diferents països i ens fan comandes cada vegada que organitzen calçotades. Però l’arrel del problema és la mateixa: si enlloc es permet fer trobades en grup, les calçotades no es poden fer i el calçot no té sortida.