Economia

Prou de fusions bancàries

El sector financer espanyol és d'aquells en què els successius governs espanyols més han intervingut i més han maltractat. Socialistes i populars han construït un mapa bancari a la seva conveniència. CaixaBank i Sabadell són unes excepcions, i encara gràcies. Aznar va ser qui va començar, posant com a president del BBVA un amic seu i com a president de Caja Madrid un company d'infantesa, Miguel Blesa, avui davant del jutge pel cas de les targetes black. La crisi dels anys vuitanta va ser aprofitada pels socialistes per reduir dràsticament el nombre de bancs seguint criteris centralistes, és a dir, liquidant la majoria dels bancs que no tenien la seu a Madrid. L'arquitecte d'aquesta operació va ser Mariano Rubio, un personatge només interessat a quedar bé amb Felipe González i Alfonso Guerra i que al final va passar alguns dies a la presó. Després, la crisi de les caixes d'estalvi i la seva transformació en bancs va permetre una nova reducció de les entitats financeres. Ara només en queden 14. Els governs no creen les crisis, però les aprofiten i després ja hi pots anar al darrere amb un flabiol sonant. Amb les caixes catalanes van anar a mata-degolla. Algú creu que la Caixa de Manlleu, per exemple, mereixia ser esquarterada? El mateix es podria dir d'alguna altra caixa catalana.

Catalunya Caixa, que havia comès alguns pecats greus, va ser traspassada al BBVA, el qual conserva el nom de l'entitat per raons fàcils d'entendre. En canvi, Caja Madrid, també amb nom emblemàtic, que era l'entitat que les havia fet més grosses, es va convertir en Bankia –nom asèptic–, un banc controlat pel sector públic, que serà un dels més grans d'Espanya un cop acabat de sanejar i després que el govern de torn s'hagi desfet de les accions amb què controla majoritàriament el banc.

L'operació pretén que la capital d'Espanya mantingui una gran societat bancària. I per aconseguir-ho ara proposa fusionar Bankia amb BMN, una altra caixa d'estalvis gestionada per falsos financers, que també ha rebut ajuts públics i que ara faria una bonica figura si fos absorbida per Bankia.

Seria alliçonador fer la dissecció dels 14 bancs que queden i estudiar les relacions que han tingut amb el govern espanyol en moments difícils. Hi ha excepcions. Al marge de CaixaBank i
el Sabadell hi ha el Santander, que s'ha fugat a Europa; el Popular, que no està precisament en el millor moment, i la Banca March, que arrossega les lliçons apreses del vell contrabandista mallorquí.

Un banc significa poder i un banc gran significa un gran poder. Els grans bancs queden per sobre del bé i del mal, són massa grans per caure, too big to fail. És el cas del Deutsche Bank, present entre nosaltres, que sortirà del pou de fang on havia caigut. No tinguin por, que no caurà. Les lleis del mercat no s'apliquen ni al Deutsche Bank ni a Bankia. En canvi, és tan fàcil desfer-se d'una petita caixa catalana!

Si seguim el camí de les fusions, els governs espanyols no caldrà que es preocupin per quin serà el ministre d'Economia i Hisenda. Per dret propi serà el president o conseller delegat del primer banc del país. Home o dona, és clar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.