La mística dels revolucionaris

Sèneca va deixar dit que “ningú estima la seva pàtria perquè sigui gran, sinó perquè és la seva”. Fa més de dos mil anys que Sèneca va pronunciar aquesta frase i encara avui hi ha molta gent unionista que ens justifica la pertinença a Espanya pel fet que junts som més grans i més forts; però empíricament, quan hom repassa les dades dels països, sempre al capdamunt hi ha molts països petits. És clar que tots pensem que sols serem capaços de gestionar-nos políticament i econòmicament molt millor; la diferència entre nosaltres i les altres comunitats autònomes és que tenim el sentit de pertinença diferent del seu. També m'agradaria que aquesta creença de la nostra bona gestió ja la practiquéssim ara, i tenim –per dir-ho de manera políticament correcta– molt marge de millora.

Puc entendre que hi hagi anticapitalistes antisistema, gent d'esquerres i liberals en el govern o donant-li suport i que han estat votats perquè tingui com a prioritat portar-nos fins a les portes de la independència. L'objectiu final és extremadament important i únic per poder fer un bon tros de camí junts i units, però és inacceptable que s'aprofiti aquest camí per intentar canviar radicalment la política portada fins ara perquè quan es vol fer aquest gir, al bell mig del procés, i les eleccions t'han col·locat en una situació molt minoritària, es creen necessàriament enfrontaments.

Els companys de viatge de JxSí i del govern, la CUP, han demostrat utilitzar una radicalitat impròpia del moment actual. La seva intransigència va obligar a apartar de la presidència el candidat del grup majoritari, i han provocat que per primera vegada no s'aprovessin els pressupostos, i s'hagi de fer bona part d'aquest procés amb pressupostos prorrogats. I en l'entremig no han parat de posar paranys com a conseqüència de la seva política de confrontació “guerrillera”.

Aquesta setmana passada ho hem vist amb la reacció de la CUP davant del compliment d'una ordre judicial perquè els Mossos portessin davant del jutge l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós; ells pretenen que els Mossos desobeeixin el mandat judicial. És clar que amb aquesta mena d'actuacions el més perjudicat és el procés i la cohesió social, perquè som molts que no volem posar els Mossos ni cap funcionari en la desobediència.

Tampoc les negociacions dels pressupostos d'enguany van gaire bé perquè els anticapitalistes, de nou, intenten introduir el seu populisme pel que fa a l'increment d'impostos. Tots sabem que Catalunya, com a conseqüència del dèficit fiscal que hem de suportar, és una de les comunitats on la fiscalitat és més alta, i en aquest moment de represa econòmica incrementar-la més és una temeritat. Però també han iniciat debats sobre bases ben febles, puix que fora dels titulars de premsa i la imatge de país, comptat i debatut les introduccions cupaires tindran un escàs impacte en les finances del 2017.

Si mirem què pot passar amb l'impost de l'IRPF, si els pressupostos no s'aproven fins a principi d'any, com sembla que passarà, la liquidació es fa sempre amb els tipus vigents a primer de gener, i, per tant, si hi ha un increment seria per al 2018 i es cobraria en la liquidació del 2019. Amb les successions, que també volen penalitzar més, s'aplicaria la tarifa així que hagi entrat en vigor, però hi ha sis mesos per fer-ne la liquidació i encara es pot demanar una pròrroga de sis mesos més; per tant, molt probablement la recaptació d'aquest impost també es faria el 2019.

Curiosament, si es creuen el mandat que tenen, ja hauríem de ser independents i segurament no faria falta cap increment per tenir molta més recaptació. Així doncs, aquesta intransigència cupaire pot portar-nos a dos escenaris: que bona part de la recaptació dels nous pressupostos no es pugui cobrar fins al 2019, o que per segona vegada no els acceptin i hi hagi noves eleccions. Si passés això, ens hauríem de preguntar si aquesta radicalitat independentista ho és de veritat o simplement és un argument més de la mística de la seva revolució.