La col·laboració imprescindible

Diu la faula que Déu va crear uns éssers amb uns braços tan llargs que no es podien tocar la cara i aquest handicap no els permetia autoalimentar-se. De seguida es van fer dues tries: els orgullosos individualistes que insistien en accions individuals impossibles i es morien de gana, i els col·laboracionistes altruistes que van entendre que l'única manera de sobreviure era l'aliança per tal que uns donessin menjar als altres. Aquesta al·legoria ve a tomb perquè em recorda una mica el comportament humà entre la inutilitat de l'egoisme i les bondats de la col·laboració per a la supervivència. Tots hem vist empreses que han fet fallida per l'obstinació de competir sols en un mar cada vegada més alterat, i rebutjar aliances que les haurien ajudat a sobreviure amb èxit. Tenir la predisposició a les aliances i saber trobar el millor soci possible hauria de ser sempre una predisposició empresarial perquè el món canvia amb una gran velocitat i sovint només és possible sobreviure als canvis tan radicals amb l'aportació complementària d'altres. Per a un empresari, gestionar la complexitat i els imprevistos ha de ser una constant perquè els canvis tecnològics i les amenaces de la competència que s'incrementa amb la globalització són una constant. I una característica d'aquesta nova època és que hem de valorar un altre canvi d'efectes molt importants i que fins ara no havien estat tan contundents; em refereixo als canvis geopolítics. Per exemple, quan Rússia es va apoderar de Crimea, la UE va reaccionar amb un embargament econòmic, un fet que va perjudicar molt empreses catalanes de la carn i la fruita, que van veure tancats uns mercats molt importants d'un dia per l'altre i que s'havien guanyat amb molt d'esforç i temps. Gestionar aquests imprevistos sense que malmenin irremeiablement l'empresa requereix molt bona gestió i una fortalesa empresarial que de vegades individualment no es pot assolir.

Encara no tenim gaire clar com serà el Brexit ni les seves conseqüències econòmiques per a la UE, que la victòria de Donald Trump als EUA fa entreveure un nou tsunami econòmic, també d'efectes imprevisibles i que s'haurà de gestionar. De moment les primeres intuïcions que podem deduir dels moviments inicials del president electe ens provoquen més basarda que optimisme perquè no podem oblidar que els EUA, a més de ser la primera potència militar, també és la primera potència econòmica.

En poc temps la UE haurà de gestionar els efectes de dues situacions imprevistes i sobrevingudes com són la sortida del Regne Unit de la UE i les conseqüències de les iniciatives preses per l'equip de Trump, que sospitem que seran força unilaterals.

Davant d'aquest horitzó d'incerteses, sabrà o podrà gestionar-ho correctament la UE? Segurament aquesta és la pregunta més important i que avui ens fem tots els europeus i especialment el món econòmic. Un fet objectiu és que mai com avui la UE havia mostrat tantes febleses i dissentiments interiors. Potser, com els desafortunats éssers de l'encapçalament, l'evidència de les nostres incapacitats individuals ens obligarà a fer un pas més cap al que se n'ha dit “més Europa” i que és una necessitat vital per a la subsistència. És aquella oportunitat que tota crisi ens ofereix sempre i fóra molt bo aprofitar-la. El problema és que els interessos de les polítiques exteriors de cada país són molt divergents i sovint contradictoris, i de vegades els humans, abans de cedir, preferim morir-nos de gana.

De moment sembla que la UE ha començat a entendre que s'han d'assumir els costos de les polítiques de defensa i que hem estat molt còmodes delegant-la als EUA mentre aquí la progressia criticava l'imperialisme agressiu ianqui i se sublimava el nostre pacifisme. Ara haurem de refer tota aquesta ideologia i acceptar que els pressupostos incloguin més partides per a “canons en detriment de mantega”.