La dictadura de l'opinió creada

“El que es diu opinió pública està estretament vinculat amb l'hegemonia política, és el punt de contacte entre la societat civil i la societat política, entre el consens i la força. L'Estat, quan vol iniciar una acció poc popular, crea preventivament l'opinió pública adequada, així s'organitza i centralitza certs elements de la societat civil.” Antoni Gramsci. “L'opinió pública és més forta que el poder legislatiu, i gairebé tan forta com els deu manaments.” Charles Dudley Warner.

Dues opinions de dos intel·lectuals de diferent època i procedència il·lustren l'inici d'aquest article per ressaltar el poder de l'opinió pública. Jean-François Revel, més directe, en deia: “la dictadura de l'opinió creada”. Ara, amb totes les possibilitats de comunicació facilitades per les noves tecnologies, l'opinió pública s'esdevé una eina poderosíssima. Els nous partits polítics basen tota la seva estratègia en la manipulació i utilització d'aquesta opinió pública. És per això que programes com Polònia no són tan innocents com semblen i com ens venen, perquè sovint projecten una opinió distorsionada i esperpèntica al públic que amb la repetició acaben formulant una opinió.

La periodista brasilera Pena Saviatto va fer un estudi per al seu doctorat de la influència que tenia positiva o negativa en l'opinió pública l'humor a través dels mems quan es fan virals, perquè també conformen l'opinió i la imatge.

Aquestes campanyes que semblen sortir de la base social, realment són molt ben estudiades per tècnics en comunicació que incorporen eslògans creatius, i transmeten reivindicacions simplistes, sense cap contrast de dades ni d'opinions, són l'element més important que utilitzen els populismes.

Hem d'admetre que aquests populismes tenen una capacitat de moviment i de reacció, que de vegades sembla espontània, molt més elevada que la gran majoria de les persones, i se'ls veu i se'ls sent molt més del que, per nombre, seria normal. Campanyes com la fòbia turística, especialment a Barcelona, o de les bombolles immobiliàries ja sigui de lloguer o de venda, encara que tinguin poca base real, en anar repetint-se incansablement i reforçades amb manifestacions periòdiques per gent fobioturística, van conformant un relat que pot ésser perillós en el temps si no hi ha un contrarelat potent.

També en aquests sectors populistes sota el crit que “paguin els rics” defensen un model de país que s'allunya molt dels models d'èxit del nostre entorn.

José Antonio Donaire i Benito, geògraf i professor de la Universitat de Girona i gran especialista sobre el turisme, fa pocs dies publicava en el seu blog De bat a bat un brillant article que titulava Contra la turismofòbia, un escrit que val la pena llegir perquè centra el problema i els perills d'aquesta moda de certs col·lectius i polítics oportunistes de qualificar el turisme més o menys com una plaga bíblica, quan és un mannà econòmic molt important.

Arran del desgraciat fet d'aquesta senyora de 81 anys que va morir a Reus, una altra campanya viral es va organitzar en contra de l'empresa subministradora de l'energia. Sense aprofundir ni criticar els altres responsables primers: família i serveis socials municipals.

També aquesta setmana en Joan Vila, enginyer i empresari gironí i especialista en temes energètics, va deixar clar en el seu article en el Diari de Girona l'error que cometem amb aquesta campanya, també viral, de la “pobresa energètica” amb un contundent: no hi ha pobresa energètica, hi ha pobresa, i per tant la solució ha de ser global i no específica. Si l'opinió pública es pot crear interessadament, siguem-ne crítics per ser-ne lliures.