És bo viure en la postveritat?

El diccionari d'Oxford ha triat el mot posttruth com el mot del 2016 i el defineix pel que descriu que a l'hora de crear opinió pública els fets objectius tenen menys influència que les crides a l'emoció i a les creences personals. El primer a utilitzar-lo va ser Steve Tesich, l'any 1992, referint-se a la informació al voltant de la guerra del Golf, quan va escriure: “Lliurement com a poble lliure hem escollit que volem viure en la postveritat.”

Els gurus de la gestió de finals del segle passat preveien que l'anàlisi d'una allau d'informació podria paralitzar la gestió, resumint-ho amb aquella famosa frase: “Paràlisis per anàlisis.” Ara les noves tecnologies han ajudat a superar aquest escull i és la mateixa tecnologia la que crea les dades i les selecciona. Aquest mateix sistema i les facilitats tecnològiques els han utilitzat els creadors del conegut storytelling i els que constantment apel·len als sentiments, a les emocions i a les creences personals per introduir en el mercat o en la política una postveritat com a dogma. El fet constant de repetir que tota la culpa de les retallades és de la senyora Merkel, sense aprofundir en els fets objectius, és un èxit de les tècniques de la postveritat. Quan es fan aquests pronunciaments tan categòrics, ningú es pregunta si el nostre problema per quadrar els números dels pressupostos són per un excés de despesa o per pocs ingressos o, que també pot ser, perquè l'economia espanyola no és prou generadora de beneficis per suportar la despesa. Una altra postveritat l'estan fent activistes molt actius en la seva croada contra el turisme, especialment el turisme de Barcelona. O darrerament la incipient, però constant, denúncia de la bombolla dels preus dels lloguers i de la compravenda dels pisos. I és sorprenent com gent de l'administració i del govern, que té informació objectiva i capacitat per rebatre aquests falsos debats, calla i sovint puja a l'onada de la demagògia. Segons l'índex Tinsa IMIE que publicava aquesta setmana un diari econòmic, el preu de l'habitatge nou i usat s'ha apujat un 0,2% al novembre i acumula un descens del 41,2% des del 2007, quan va assolir el màxim de la bombolla. I les previsions pel 2017 són que el valor dels habitatges es mantingui pràcticament igual o amb un increment del 2%. La postveritat perfectament utilitzada per certs sectors molt actius pot fer que s'actuï a implantar mesures que siguin errònies malgrat que tinguin un gran consens social.

És sorprenent com aquesta societat de pensament prim i líquid, tan relativista, hagi dimitit lliurement, i com a poble lliure prefereixi viure en la comoditat de la postveritat. Les empreses apel·len cada vegada més als sentiments i a les creences personals per promocionar-se i diferenciar-se dels competidors abans que basar-se en fets i atributs objectius. Aquests dies ho podem veure amb els anuncis de televisió: la majoria aprofiten l'època del Nadal per introduir-nos el seu missatge amb una gran càrrega emocional. Aquesta estratègia, d'apel·lar a les emocions i a la melangia, la utilitzen els creatius d'anuncis de torrons, de caves, d'oenagés, de perfums o de cotxes. Tothom s'apunta al potencial de la postveritat, que en la nostra societat és molt més poderosa que l'objectivitat.

L'èxit del referèndum de la Gran Bretanya que va desembocar en el Brexit i la victòria de Trump als EUA són exemples de com les societats lliures han escollit prendre lliurement decisions importants amb la postveritat i renunciant a “la veritat us farà lliures” de la Bíblia (Joan 8.31,32). El fet que l'endemà mateix del referèndum de la Gran Bretanya el líder de l'UKIP, Nigel Farage, gran activista del pro Brexit, dimitís i acceptés que la seva promesa estrella dels milions que els britànics pagaven cada dia a la UE anirien a la sanitat, era mentida, ens demostra els perills de voler viure enganyats.