Francesc Cabana Vancells
historiador de l'economia
La distància alleugereix la culpa
Només cal obrir una pàgina d'un diari qualsevol o mirar un informatiu en qualsevol televisió per comprovar assassinats en cadena. No hi ha bons i dolents; seria molt difícil destriar-los. I els fets es produeixen relativament a prop de nosaltres. Després de veure les escenes passem a taula a dinar o sopar amb naturalitat. La distància ens salva. Si el veí de la casa del costat entrés a la nostra amb el cos destrossat per l'ascensor, quedaríem horroritzats, dormiríem malament i l'endemà ens adonaríem que feia 24 hores que no havíem menjat res.
La distància alleugereix la culpa. Perquè, de culpa, n'hi ha. La solidaritat humana és òbvia, si no som curts de vista. I som multiculturals, gràcies a la globalització. No es pot pretendre obrir les fronteres a les mercaderies i als capitals però prescindir de les persones. La nostra responsabilitat arriba fins a salvar les seves vides i que adquireixin coneixements.
L'economia és un factor essencial a l'hora d'assumir aquesta solidaritat humana. Es calcula que si cada país desenvolupat apliqués un 1% del seu producte interior brut –la riquesa que el treball produeix en un any– n'hi hauria prou perquè no hi hagués fam al món. Hi ha una disposició de l'ONU que considera indispensable aquesta aportació. Però només una petita part dels estats compleixen amb aquest compromís.
Els coneixements permeten que una bona part dels immigrants es puguin posar a treballar immediatament al país que els acull. Els sirians, pakistanesos o iraquians tenen una cultura que els permetrà integrar-se ràpidament al país nou. En canvi, els procedents de l'Àfrica subsahariana només saben llegir i escriure. En alguns estats, els immigrants permetran mantenir el nivell demogràfic, ja que en els nostres països, els vells dominen cada cop més la població jove. Això pot assegurar el nivell de les pensions que cobren els jubilats. Els nostres fills o néts es casaran amb la primera o segona generació dels immigrants, tal com hem fet amb la que ens va arribar de la resta de l'Estat durant el segle XX. Sempre hem dit que el poble català és un poble mestís, amb la sang molt barrejada pels pobles que han anat passant sense interrupció. No tenim la sang pura i això ha estat bo. Ja que totes les abundants “invasions” de forasters ens han sabut integrar. Fa quaranta anys un gran periodista i un gran catalanista com Manuel Ibáñez-Escofet es qualificava de català amb zeta, perquè la lletra zeta ens assegura que no era descendent ni de Rafael de Casanova, ni vinculat a la família de Jacint Verdaguer.
La senyora Angela Merkel, filla d'un pastor protestant, va acollir més d'un milió d'immigrants procedents del Pròxim Orient el 2015. Ha perdut vots, però pot estar satisfeta d'ella mateixa i els historiadors la faran quedar bé. S'ha assegurat una generació jove de treballadors, que substituiran els alemanys jubilats, festejaran amb noies rosses i seran partidaris sense reserves del Bayern de Munic o del Borussia Dortmund.
Els diners no sempre s'inverteixen a curt termini. Els immigrants no són un terreny no qualificat que d'avui a demà es convertirà en un terreny urbanitzable, que permetrà forts guanys. Però els beneficis més profitosos es fan a mitjà i llarg termini. És clar que hi haurà quatre ximples entre ells, però, si tenen coneixements, el percentatge de bandarres serà el mateix que el dels joves alemanys.