Fa més de cent anys, Joaquim Trias va obrir una confiteria al número 45 del carrer del Centre de Santa Coloma de Farners. Tot i que va començar venent altres productes, ben aviat les seves galetes es van fer famoses. D'aleshores ençà, han aconseguit conquerir el paladar de diverses generacions de catalans; i, en els darrers anys, també el de consumidors situats a diversos indrets del planeta. Malgrat tot, l'empresa ha mantingut les mateixes receptes que va començar a idear el fundador i, igualment, ha sabut preservar l'essència familiar del negoci. Avui, l'activitat es troba en mans dels néts i els besnéts de Joaquim Trias.
No hi ha gaires exemples d'una empresa que hagi aconseguit sobreviure més de cent anys i que ho hagi fet sense canviar de mans. Ens pot explicar quin és el secret?
El meu avi, Joaquim Trias, va començar fent galetes, va seguir el meu pare i, amb la mort d'aquest, vam continuar el meu germà i jo. I ens vam obligar, per tradició familiar, a fer galetes de la més alta qualitat. Això és un motiu d'orgull, però també d'exigència. Molt probablement, doncs, el secret ha estat aquest, el de fer galetes que siguin conegudes pel nostre cognom.
Avui dia, bona part de les marques de galetes del país han passat a mans de multinacionals de l'alimentació. Imagino que vostès també han rebut un munt d'ofertes...
N'hem rebut unes quantes i encara en rebem. De fet, hi ha algunes empreses especialitzades a comprar i vendre indústries, però nosaltres no estem en venda.
Anem als orígens. Tot comença quan el seu avi, Joaquim Trias, descendent de diverses generacions de flequers, torna de Barcelona i Sabadell després d'aprendre l'ofici i comença a vendre productes de pastisseria i galetes. De quin any estem parlant?
De principis de segle passat, però tot comença alguns anys enrere. L'avi treballava amb un seu germà a Santa Coloma de Farners i es va establir en un local que es traspassava i on ja des del 1838 hi havia una pastisseria. El 1908, finalment, el meu avi va llogar aquesta confiteria i va començar a fer pastissos i galetes. I va abocar-hi tots els coneixements que havia acumulat de totes les pastisseries en les quals havia anat treballant.
Un dels primers productes que va elaborar són les conegudes teules. M'han dit que fins i tot conserven un document amb la fórmula original que va anotar el seu avi...
Sí, exactament. Tot això ho recollim en el museu Trias de les galetes, on expliquem tota la història familiar fins al 1960, quan el meu pare ens va traspassar l'empresa als dos fills. Sempre dic que si un dia els fills volen continuar el museu, tindran molta feina amb tot el que s'ha fet d'aquell temps ençà. En allò que fa referència a les teules, la fórmula la tenim exposada al museu i l'ensenyem. Està calculada en lliures i en unces, però vam haver de traduir-la a quilos perquè molta gent se'ns perdia. En un moment determinat vaig veure que, romanticismes a banda, calia fer la recepta més comprensible. La recepta l'hem mantingut amb lleus modificacions, en bona part motivades pels canvis que hi ha hagut en algunes matèries primes, com ara la farina.
A banda de les teules, d'aquells primers anys també es conserven les receptes dels ametllats, els pralinets, els ventalls i altres galetes. Quantes receptes es mantenen tal com es van idear en els inicis?
Els ametllats, per exemple, segueixen mantenint la mateixa fórmula. Allò que hem canviat ha estat el procés d'elaboració. El meu pare i el meu avi seguien un procés que resultava molt costós. Nosaltres l'hem mecanitzat i l'hem intentat simplificar. Els ametllats no només han de tenir un gust determinat, sinó que també és molt important la seva presentació. Han de ser grenyats. En altres paraules, han de tenir unes petites esquerdes que són les que li donen la gràcia. Penso que hem assolit la perfecció en aquesta galeta.
Fa alguns anys van haver d'assumir el repte de mecanitzar el procés de producció. Com es fa, això, tractant-se d'unes galetes tan específiques i amb tanta varietat?
Aquest és un dels trets especials de Trias: fer a màquina tots els processos que ho permeten sense perdre gens de qualitat. Moltes màquines que utilitzem són prototips. No hi ha màquines que puguin fer les nostres galetes perquè són molt especials. No hi ha models per emmirallar-s'hi. Amb un equip d'enginyers externs amb què treballem, permanentment estem buscant com fer les coses amb les mateixes fórmules, però millorant el procés de producció. No només amb la voluntat de produir més, sinó sobretot per millorar la qualitat de les nostres galetes. Hem fet moltes màquines que se n'han anat a la ferralla fins que hem aconseguit el resultat òptim.
Però, encara hi ha alguna part del procés que es fa de manera artesanal?
Sí. El procés de barrejat de les teules, per exemple, encara el seguim fent a mà. Hem intentat implementar alguna màquina, però el resultat final no ens ha agradat i, per tal de preservar la qualitat del producte, hem decidit seguir fent-lo a mà. És l'única manera que el producte ens quedi perfecte.
Han passat els anys, però un dels elements identificatius de la marca continua sent la coneguda escena dels vellets. Quin és el seu origen?
Hi ha molta gent que ve a veure el museu i, després de mirar-se la pintura i mirar-me a mi, em diuen: “És ben veritat que la genètica actua.” Quan sento això, algunes vegades em poso a riure. Es pensen que els dos vellets són avantpassats meus! La realitat és que l'avi Joaquim va encarregar un quadre per registrar les galetes com a marca pròpia i distingir-les de les dels competidors. I els dos vellets no són avantpassats nostres. Es tracta d'una pintura que he buscat a tot arreu i, finalment, he aconseguit trobar una escena semblant en dos quadres, l'un a Londres i l'altre a Madrid. Suposem que el pintor es va inspirar en aquests dos quadres, tot i que no ho sabem del cert.
A banda de la pintura dels vellets, també són molt populars les capses de llauna....
Les capses de llauna s'han convertit en una tradició. En fem molta varietat i són motiu de col·leccionista. Com que cada set o vuit anys canviem els models ens hem adonat que, amb el pas dels anys, hi ha brocanters que venen les llaunes a un preu força més car que les nostres, tot i que no són plenes de galetes! Hi ha hagut una llauna que recentment ha rebut un premi per la promoció de la sardana. Però les capses de llauna també van lligades a algunes històries personals, sobretot perquè molta gent les conserva per guardar-hi els seus objectes personals. En el nostre museu en conservem una d'una família que va haver d'emprendre el camí de l'exili i va guardar algun dels seus records en una capsa de galetes Trias. Les capses, doncs, no només són un embolcall, també són això.
En els primers anys, la seva clientela era bàsicament de Santa Coloma de Farners i comarca. Com es va aconseguir fer el salt a la resta del país?
El 1908, Santa Coloma era un poble molt mal comunicat, tant amb Sils, com Anglès o Sant Hilari. No hi havia carreteres, sinó pistes forestals que, a més a més, es trobaven en molt mal estat. Malgrat tot, l'avi va veure que el mercat de Santa Coloma de Farners li quedava petit i va començar a carregar llaunes plenes de galetes a la bicicleta i a pujar a vendre-les fins a Sant Hilari Sacalm aprofitant els dies de mercat.
Una altra via per aconseguir nous clients va ser el balneari Martí, l'actual Termes Orion..
Efectivament. Hi venia gent de Barcelona. Eren els primers turistes que venien a Santa Coloma de Farners. L'avi fins i tot va fer unes llaunes especials, amb dibuixos del balneari i les vistes més representatives del poble per tal que els turistes s'emportessin les galetes com a record. Avui dia, això encara ho seguim fent: hi ha gent que ve al balneari i s'emporta les nostres galetes. Recordo que, durant alguns anys, el meu pare estava desesperat perquè no donava a l'abast per servir les galetes que li demanaven.
A partir dels anys vuitanta, fan el salt de l'obrador de la pastisseria a una nau industrial de 4.300 metres quadrats. Imagino que devia ser un moment força complicat..
Vam anar creixent i, temps a venir, el meu pare ens va deixar carta blanca per ampliar la producció. Com que vam veure que la demanda creixia i que hi havia marge per seguir ampliant el negoci, vam comprar un terreny i vam construir la fàbrica. La realitat és que va arribar un moment en què vam veure que podíem créixer i vam anar als Estats Units. Vaig començar per Miami i vaig acabar a Nova York.
El 1994 l'empresa va obrir un museu que va rebre el premi Bonaplata per la conservació del patrimoni industrial. Allò que més sorprèn, però, és que també rep visitants d'altres nacionalitats, com ara russos o francesos. Són consumidors que se senten atrets per la marca o més aviat turistes que ho veuen com un complement de l'oferta cultural de la comarca?
El museu el visiten moltes escoles, però també grups de gent gran i visitants estrangers. També estem en contacte amb agències i hotels que ens porten turistes que fan una ruta cultural que passa per Lloret de Mar, Hostalric, i també fa parada a la nostra fàbrica, que està perfectament adaptada per visitar-la i permet seguir en directe el procés de producció. Fa dos anys vam tenir una gran afluència de russos que es van sentir molt atrets per les galetes.
Malgrat tractar-se d'un producte tan específic, una part de la producció la destinen a l'exportació. Com s'ho han fet per arribar a mercats tan diversos com ara el Japó o la Xina?
Jo vaig néixer a sobre l'obrador de la pastisseria. La meva habitació estava a sobre de la sala de màquines. I, des de molt petit, vaig conviure amb el soroll de les màquines i l'olor de les galetes. Ens hem inventat galetes noves, de coco, de xocolata, sense gluten. Tenim una gamma molt àmplia de productes i això ens permet sortir a tot el món. Actualment estem a disset països i un 10% o un 11% de la nostra producció la dediquem a l'exportació.
Han hagut de fer alguna adaptació específica a les galetes per tal d'introduir-se en aquests mercats?
Sí i no. Com que les galetes són totalment naturals, tenim pocs problemes i tenen acceptació arreu. Però sí que hi ha normatives específiques en alguna països i, lògicament, ens hi hem d'adaptar, especialment en l'etiquetatge. Un dels problemes principals ha estat la conservació de les galetes per aconseguir que arribin a l'altra punta del món en un estat immillorable. En tot cas, si el meu avi veiés que agafem l'avió, el camió i el vaixell i fem arribar galetes a moltes botigues d'Europa, els Estats Units, el Canadà, la Xina o el Japó, segurament no se'n sabria avenir.