El poder d'uns bancs

Si es manté el ritme de concentració bancària que patrocina la Unió Europea i que no veu malament el govern espanyol, d'aquí a uns anys el ministre d'Economia, a l'hora de confeccionar els pressupostos de l'any següent, farà una, dues o tres trucades telefòniques. La conversa anirà així:

“Senyor president del banc X, li volia comunicar que, per un correu especial, li faig arribar un esborrany del pressupost de l'Estat per al proper any. És un esborrany, com li dic, però m'agradaria que se'l llegís atentament i me'n donés la seva opinió. Ja sap que la nostra posició és de diàleg i que estudiarem amb molt de gust les esmenes que proposi en cas que poguessin fer mal al seu compte de resultats. No volem de cap manera que una disposició del govern, que segurament no és fonamental per al pressupost, pogués perjudicar la marxa del seu banc, que és un dels pilars de la nostra economia”.

“Gràcies per la trucada, senyor ministre, i per l'oferta que em fa. No m'agradaria trobar-me una disposició que no coneixíem i que ens reduís un 3% o un 4% els nostres resultats nets. No hem dubtat mai de servir els interessos del país i al mateix temps els nostres accionistes, que són ciutadans d'ordre. Li recordo, de passada, que el director del Banc d'Espanya a Girona va tenir la gosadia de parlar malament en una recepció dels dos germans i tres nebots que treballen amb nosaltres”.

“Li prometo, senyor president, que no tornarà a passar. El responsable ha estat nomenat representant nostre a l'illa Perejil, a prop del Marroc, un lloc delicat en les nostres relacions diplomàtiques, que compta amb un abundant ramat de cabres, destinades a la Legión”.

La conversa és una caricatura, però relativa. El govern espanyol sempre ha tingut una actitud benvolent amb aquests bancs, com els àrbitres de futbol amb el Reial Madrid. Ara s'acaba de conèixer que amb motiu de la crisi que començà el 2008, el Banc d'Espanya va modificar les normes comptables exigibles a les entitats financers. La decisió ha merescut fins i tot un editorial d'El País (4 de febrer). Aquestes noves normes del Banc d'Espanya van permetre reduir al compte de resultats dels bancs els efectes destructius de la crisi.

Fa uns anys, el pare de doña Patricia Botín, patriarca del Banc de Santander, va reconèixer que el seu pare –l'avi de doña Patricia– tenia uns 200 milions d'euros –milió més o milió menys– en un banc suís. El senyor Botín va declarar que eren diners del seu estimat pare –una llagrimeta que mulla l'escrit–, va regular els diners amb Hisenda i va marxar cap a la seva casa de Santander a passar-hi el cap de setmana.

Quan es va ensorrar tota la siderúrgia basca –Altos Hornos de Vizcaya, Echevarría, Llodio, etc.– els bancs bascos tenien concedits un crèdits enormes a aquestes empreses. Poc abans de l'ensorrada general del sector, el govern espanyol va avalar aquests crèdits a través de l'Instituto Nacional de Industria, públic en la seva totalitat, de manera que els bancs es van convertir en creditors de l'Estat i van cobrar els crèdits fins a la darrera pesseta.

Durant el franquisme, la gran banca tenia butlla en molts terrenys. Només convenia no barallar-se amb el ministre o governador de torn. Si la concentració bancària es manté a Espanya serà la gran banca la que disposi.