Aranzels i tractats comercials

Els catalans vàrem passar tot el segle XIX defensant els aranzels. Era el sistema proteccionista enfront del lliurecanvista que defensava un aranzels baixos. Pels catalans, els aranzels que pagaven les mercaderies estrangeres en entrar en territori espanyol, havien de ser equivalents a la diferència de preu entre la mercaderia importada i la de producció domèstica. D'aquesta manera els catalans podíem competir. La diferència de preu i de cost de fabricació era el resultat del retard industrial català en màquines, primeres matèries, baixa productivitat, etc. Amb els anys, la indústria catalana va aconseguir uns productes amb preu similar als estrangers sense necessitat d'aranzels, i aleshores es va transformar en lliurecanvista. La indústria s'havia modernitzat.

Avui dia, la paraula aranzel ha desaparegut del vocabulari econòmic, però no han desaparegut els factors que afecten el preu final del producte, com feien els aranzels. La Unió Europea és un sol mercat en el qual les persones, els capitals i les mercaderies poden circular lliurement. No es pot dir el mateix d'Andorra, Suïssa, Noruega o Rússia, i no es podrà dir el mateix de la Gran Bretanya, un cop consumat el Brexit.

Es diu que vivim en una economia global, articulada al voltant d'unes mercaderies que van i venen, sense entrebancs. Un empresari de Granollers pot exportar el seu producte al Japó, però és més complicat que fer-ho a França o a Polònia. No hi ha aranzels –normalment–, però sí costums del país als quals t'has d'adaptar si hi vols vendre. Els estats donen facilitats als productes que els fan falta i posen destorbs a aquells que no tenen interès a comprar. No són aranzels, però si fórmules sofisticades, que poden ser administratives, de valoració de la qualitat del producte, de presentació, etc. Aquestes fórmules també tenen el seu cost.

Fa pocs dies, la UE va signar un acord de lliure circulació de mercaderies amb el Canadà i s'estava negociant des de fa temps un acord similar amb els Estats Units, que presentava més arestes pels dos costats. Es diu, amb raó, que un tractat comercial lliure seria convenient per a les dues parts, ja que rebaixaria costos. Però que sigui convenient per a les dues parts no vol dir que tothom hi surti guanyant: els uns –els més forts– hi guanyaran, mentre que les empreses més petites hi perdran en topar amb més paperassa administrativa, exigir un millor coneixement de l'altra part, un estudi d'un mercat diferent del teu, que tens apamat, etc.

El president Trump s'ha tornat proteccionista. Anuncia que vol les fàbriques als Estats Units, i no a Mèxic, el Brasil, Alemanya o la Xina. No serà fàcil: si crea noves fàbriques en territori americà haurà de permetre nova immigració, tan odiada per ell, ja que la xifra d'atur és mínima als Estats Units i haurà d'importar mà d'obra. Si compensava les exportacions de cotxes o de maquinària a un país determinat, a canvi de cafè, ara es trobarà amb un dèficit comercial, que haurà de pagar trinco-trinco o amb operacions complicades multilaterals.

És impossible imaginar-se un món lliurecanvista i uns Estats Units proteccionistes. Seria un malson.