anàlisi
esteve vilanova
Espanya ha perdut l'AVE
Encara que sembli mentida l'orgull espanyol ha provocat que Renfe hagi perdut la marca AVE a Europa, per haver-se entestat a enviar els seus recursos al Tribunal General de la UE en castellà. L'Oficina de la Propietat de la UE li impedia utilitzar la marca AVE a Europa. El fet és el següent: Stephan Hanh, ciutadà alemany que es dedica a la venda de bicicletes elèctriques, tenia la marca registrada amb les mateixes síl·labes des del 3 de desembre del 2012, i com és natural quan Renfe va voler registrar la seva marca, Hanh s'hi va oposar. El 4 de febrer del 2014 van donar la raó a l'alemany donant la possibilitat a Renfe de fer un recurs. Aquesta el va fer en castellà i l'hi van retornar dient-li que el procediment correcte era enviar-lo en anglès; però Renfe els el va tornar a enviar en castellà, i el van tornar a reclamar en anglès, amb un termini que es va exhaurir. Passat el termini, Renfe el va tornar a enviar, ara en anglès, i el 16 de maig l'Oficina de la Propietat Intel·lectual europea li va contestar que el termini havia expirat.
Aquest fet, que demostra l'orgull espanyol, té unes conseqüències importants perquè tothom sap que per a qualsevol empresa la marca i el logotip proporciona la imatge corporativa imprescindible per diferenciar-te de la competència.
L'AVE a Espanya ha estat utilitzat sempre com un instrument d'alta política i mai com una oportunitat de modernitzar i potenciar les estructures econòmiques i productives del país. És per aquest motiu que tot el seu traçat només s'explica des d'una visió política i sovint per interessos partidistes i de recollida de vots. Justament aquesta setmana, el 14 d'abril de 1992 ( 14 d'abril!) es compleixen vint-i-cinc anys de la inauguració del primer AVE Sevilla-Madrid, tota una declaració d'intencions del govern del sevillà Felipe González. El centralisme espanyol, que és una divisa de tota la saga dels jacobins Borbons, es compleix perfectament ja sigui amb un govern d'esquerres com amb un de dretes.
El que més tard seria el Banc Mundial va fer un estudi per al desenvolupament de l'economia tancada i col·lapsada de l'Espanya franquista, i una de les mesures que va proposar, gairebé exigir, va ser la construcció d'una autopista que connectés tot el Mediterrani, des del sud d'Espanya fins a la Jonquera. Com era lògic, el BM tenia una visió econòmica de la infraestructura. La resposta va ser que no hi havia diners per construir-la, i va ser la iniciativa privada la que la va construir. Avui, amb el desenvolupament del ferrocarril, no hem tingut el BM, i la UE no ha estat prou exigent, i hem tornat al sistema tradicional de política centralista. Era més important tenir totes les capitals connectades amb Madrid, que potenciar el corredor mediterrani, amb què s'afavoriria el 60% del PIB d'una àrea on viuen el 60% dels espanyols. Aquest dèficit de visió econòmica per la primacia de l'interès polític està perjudicant cada vegada més el transport ferroviari de mercaderies, que ha retrocedit en empreses tan capdavanteres com la Seat, que del més del 10% del seu transport ha passat al 8%.
A aquesta deixadesa en les inversions també hi hem de sumar l'altre problema de futur, el de la llargada dels combois; els espanyols tenen només una llargada de 450 metres, mentre que la dels francesos és de 750. Això perjudica la competitivitat per l'encariment que representa. Així doncs, no ens ha d'estranyar que avui menys del 4% de totes les exportacions a Europa es facin per tren, quan hauríem d'estar a l'entorn del 20%. Amb el col·lapse de carreteres i la contaminació que representa...
El que se'n diu ara corredor mediterrani, el ministre ha promès reactivar-lo posant un tercer rail en el traçat de via espanyola, una mesura que podria ser d'urgència però mai definitiva.
Cal dir que malgrat el relat que se n'ha fet, atribuint el corredor mediterrani com una concessió a Catalunya per intentar mitigar el sobiranisme, els més beneficiats d'aquesta infraestructura són des del port d'Algesires, passant per l'horta de Múrcia i les empreses de València; després, és clar, en seria Catalunya.
Aquests silencis reivindicatius del món econòmic del sud em són sempre molt sorprenents. I només ara, entenent l'afer de l'orgull espanyol amb la marca AVE, es pot entendre una mica més tot plegat.