Públic o privat? Depèn

Hem de ser conscients que a hores d'ara podem afirmar rotundament, si no ens volen enganyar, que res passa per atzar. Ja sé que sovint alguns tenen tendència a justificar els nostres mals i els nostres dèficits com a incapacitats pròpies, que segurament en una petita part és cert, però no la majoria de les vegades. A Catalunya fa tres-cents anys que no tenim un vertader poder, i hem d'acceptar que aquest sempre l'hem tingut en contra. Fins i tot m'atreviria a dir que avui no podríem entendre el procés que vivim sense la nostra llarga història de remar contra corrent i de combatre un centralisme potentíssim que sempre ha jugat en contra nostra.

El 1902 Guillem Graell, secretari de Foment del Treball Nacional, va voler contestar a unes dades tendencioses del ministre d'Hisenda del 1869, el català Laureà Figuerola, que defensava que “el poble de Madrid paga 11 milions de contribució industrial, mentre que Barcelona només en paga 10”, i ho va fer evidenciant dades objectives per aturar la propaganda tendenciosa segons la qual l'enriquiment de Catalunya era gràcies a la resta d'Espanya; parlava de les balances fiscals de Catalunya i sostenia que “Barcelona paga molt més que la capital del reino”. Com veuen, les manipulacions interessades de les dades de les balances fiscals tampoc han canviat tant de Laureà Figuerola a José Borrell. Les queixes catalanes no són pas d'ara, venen de molt lluny.

Però amb tot, el que preocupava més aleshores era la política d'inversió pública que feia el govern espanyol i el seu biaix centralista i centralitzador. Un fet que tampoc és nou d'ara. Es criticava les grans inversions sumptuoses que es feien a Madrid com el Teatro Real i l'hipòdrom, i les grandioses, com la construcció del canal de Lozoya, més conegut com d'Isabel II. Una obra que en aquell temps va costar 100 milions de pessetes, que era molt més del total de les inversions juntes fetes a Catalunya durant tot el segle anterior i els altres. I la paradoxa és que mentre que Barcelona tenia molta més població, i per descomptat un major nombre d'indústries que Madrid, aleshores disposàvem de 80 litres d'aigua per dia i habitant mentre que Madrid en disposava de 260, amb possibilitat d'arribar als 432. L'obra s'inauguraria el 24 de juny del 1858, i aquesta empresa pública es convertiria en la proveïdora d'aigua de tota la Comunitat de Madrid.

Avui que a Catalunya hi ha una tendència a intentar “remunicipalitzar” l'aigua amb l'argument que l'aigua és un dret i que la gestió pública és la millor, l'evidència dels escàndols d'aquests dies demostren que sovint les proclames ideològiques tenen un substrat de raó més que feble. Igual que va passar amb les caixes, que també eren públiques, el canal d'Isabel II ha estat un refugi per col·locar polítics amics i una font de corrupció que cada dia ens sorprèn més per la magnitud i profunditat. És per això que quan algú em defensa la gestió pública per sobre de la privada, em poso en guàrdia i sempre responc: depèn. La gestió només pot ser eficient i honesta i no és exclusiu ni de públic ni de privat; depèn de les capacitats i l'honradesa dels seus dirigents, i m'estranya que havent tingut tants disgustos en la gestió pública l'esquerra, si no és que hi té un interès per gestionar-ho, en defensi la superioritat.

La gestió pública del canal d'Isabel II ha estat un niu de tràfic d'influències i, molt probablement, de finançament il·lícit del Partit Popular i d'enriquiment de particulars, així com un element per afavorir grups mediàtics afins amb càrrecs creuats i contractació publicitària.

Els escàndols de gestió empresarial més importants que hem tingut en els darrers temps han estat bàsicament per la fallida de les caixes i ara el canal d'Isabel II, i en tots els casos han estat influenciats per la gestió pública o semipública, un fet que ens hauria de fer reflexionar abans de donar per bones les proclames de segons qui. La resta és pura ideologia.