Un argument més per votar sí

El passat 23 de juny aquest diari publicava cent arguments per votar sí en el referèndum. Jo els vaig llegir tots i el director faria bé que cada dia ens els anés ampliant perquè ben segur que d’aquí a l’1-O ens en proporcionaran molts més. Podria ser una mena del nou argument del dia. De moment Cristóbal Montoro es va començar a trobar a la casa amiga una dissidència inesperada en la reunió amb els empresaris catalans de l’assemblea de Foment. Allà li van criticar durament el tracte energètic que havien signat amb el PNB, que beneficiava clarament les empreses basques i perjudicava les catalanes. Segons s’estima, aquest pacte suposarà una rebaixa de la factura elèctrica d’un 46%, uns 100 milions d’euros anuals, que com que aquest mercat és de suma zero, aquesta quantitat l’hauran de pagar la resta d’empreses. I pels que ens critiquen de victimistes, cal recordar-los que ja el ministre Soria els havia rebaixat abans un 5%, que s’ha de sumar al 46%. Així doncs, les empreses catalanes no només no tindran la rebaixa basca sinó que hauran de pagar la “factura basca”. És normal, doncs, que els empresaris unionistes i els de la tercera via de Foment diguessin prou i acorralessin Montoro. Especialment quan molt sovint l’excusa del replegament competencial que fa el PP ho justifica “per no trencar la unitat del mercat”. La seva visió del mercat és tan elàstica que depèn de qui, de quan o de com, es pot fer o no es pot fer, i en un país així d’arbitrari cap empresari hi vol viure.

Joaquim Gay de Montellà, que no para de fer declaracions que demostrarien que no s’assabenta gaire del que passa a Catalunya –i això és greu per a qualsevol empresari però més si ets el president de Foment–, fa poc assegurava que abans d’un any el govern espanyol faria una oferta irrefutable a Catalunya, per reconduir la situació de desafecció i independentista. No va dir sobre quines bases sustentava aquesta afirmació, ni tan sols cap on anirien les ofertes, però avui, vista la gestió que fa el PP dels pressupostos, que disposa dels diners del conjunt dels contribuents per afavorir-ne una minoria, per comprar els vots, perjudicant la resta, el desengany i la pèrdua de confiança del president de Foment en el govern d’Espanya ara deu ser important. És el mateix clam que han fet les Cambres de Comerç catalanes sobre la deixadesa acumulada d’anys en les inversions en infraestructures vitals per a l’economia, que deixa sense arguments els amants de la tercera via per defensar-la.

La deriva embogida del govern d’Espanya d’uns anys ençà negant-nos el pa i la sal pel simple fet de no ser majoritàriament afectes a la seva causa va en contra dels interessos de Catalunya però també d’Espanya. L’escàndol de l’eix mediterrani beneficiaria l’economia d’Algesires a Portbou. O les deficiències a l’hora de gestionar la burocràcia policial a l’aeroport de Barcelona. O més recentment, el malèvol intent de perjudicar l’ampliació de la plantilla dels Mossos d’Esquadra, o que tinguin fil directe amb altres organismes europeus, com demana tothom, en un moment molt especial d’alerta quatre pel terrorisme. Em sembla tan malèfic que depassa tots els límits raonables.

I potser que diguem les coses clares: l’Estat espanyol ha rebut des del 1986 fins al 2006 de la UE 10.000 milions d’euros cada any a fons perdut que anaven a les comunitats pobres, això vol dir que en els vint anys han estat 200.000 milions d’euros, el 20% del PIB. Durant aquest període el dèficit fiscal català ha estat a l’entorn dels 15.000 milions d’euros anuals, (encara dura) que en aquests mateixos vint anys són 300.000 milions d’euros, també donats a fons perdut. Els bascos tenen superàvit, per tant, cobren; fins ara, uns 1.500 milions d’euros l’any, ara, amb la reforma de la quota pactada pels pressupostos, seran 2.000 milions més un seguit de compromisos d’inversions i el preu de l’energia elèctrica subvencionat.

Vist tot això, la pregunta és: quants arguments més ens han de donar per votar sí?