La universitat vol volar baix

Deia Stephen R. Covey en el seu llibre Los 7 hábitos de la gente altamente eficiente que els pares han de donar necessàriament dues coses als seus fills: “unes bones arrels i unes bones ales” i per extensió també, hi afegiria, aquesta responsabilitat la té la comunitat educativa. Més que mai l’educació –unes bones ales– és l’eina que permet l’ascens social i la forma més clara de mitigar les diferències socials. Tots ens omplim la boca per dir que estem en la societat del coneixement i de vegades els més responsables a impartir-lo no estan a l’altura de la seva responsabilitat. Prefereixen ales petites i volar baix.

Fa uns anys, parlant amb un professor de secundària, vam tenir un debat perquè ell em minimitzava la importància de les notes, fins i tot sostenia que no s’havia de suspendre ningú, perquè ja s’encarregaria la vida de fer-ho, si és el cas. La discussió va ser llarga i va derivar en el fet que, segons ell, el mestre ha de ser un mestre bo abans que un bon mestre. Ràpidament li vaig preguntar si el dia que necessités una intervenció quirúrgica difícil cercaria un cirurgià bo o un bon cirurgià (no són excloents).

En el darrer consell interuniversitari de Catalunya, els rectors liderats pels més crítics de la UAB i la UdG van forçar el govern a ajornar quatre anys l’exigència del nivell B2 de l’anglès. És cert que malgrat la gran importància que té aquesta notícia, ha passat sense pena ni glòria pels mitjans de comunicació, i molt menys ha generat un gran debat social, un fet que em preocupa molt per si aquest menfotisme social és derivat d’un sentiment relativista de la importància que avui té saber idiomes i molt clarament saber anglès. I encara és més preocupant que les universitats catalanes, no totes, per cert, vulguin endarrerir quatre anys aquesta exigència imprescindible als seus alumnes amb excuses que algunes són, per dir-ho suaument, impròpies de persones del món universitari. Dir que aplicar aquesta obligació del coneixement del nivell B2 de l’anglès als alumnes catalans seria una discriminació amb els de la resta de l’Estat, em sembla tan delirant i tan fora de lloc que em preocupa que catedràtics universitaris tinguin aquesta mena d’argumentació. El primer que hauríem d’exigir als responsables universitaris és que cada universitat doni el màxim de bona formació i eines als seus alumnes perquè quan surtin al món laboral es trobaran amb un entorn molt competitiu i amb l’exigència d’un alt nivell d’anglès.

Diuen els rectors que el problema que els universitaris no tinguin bon nivell d’anglès és culpa de l’escola primària i sobretot la secundària. Segurament tenen raó perquè encara en aquests nivells l’anglès és una mena de maria, però si ells l’exigeixen veuran que ben aviat la resta de la cadena educativa s’esforçarà i els mateixos alumnes ho faran.

Just aquest any es compleix el 30è aniversari del programa d’intercanvi universitari conegut com a Erasmus, que és un gran èxit. La internacionalització dels estudis, del treball i fins i tot de les relacions personals és cada dia més gran i imparable, i algú pensa que això s’hauria pogut fer sense un bon nivell d’anglès? Diu el proverbi que aquell que no vol fer una cosa sempre troba excuses, i els rectors i responsables universitaris contraris al nivell B2 s’excusen amb “l’administrativisme”, com diu l’exconseller Andreu Mas-Colell, un signe més del pervers sentiment de funcionaris que segresta massa sovint les reformes necessàries.

Les universitats que vulguin ser capdavanteres i internacionalitzar-se estic segur que exigiran, per la via dels fets, aquest coneixement d’anglès i no secundaran l’anivellació, per baix, del dels seus alumnes. De fet, ja seria hora que hi hagués competència entre universitats perquè, com diu Thomas J. Peters, només hi ha una manera d’augmentar la qualitat: amb competència i amb exigència dels clients, que en aquest cas serien els alumnes, que ben segur no volen volar baix.