No anem enrere

Trobo gent força pessimista, quan parles amb ella: que caminem enrere com els crancs, que els nostres fills ho tindran pitjor que nosaltres, que això abans no passava. I així, tomba que gira. No hi ha com ser historiador, per afirmar que el món va endavant, en el seu conjunt, tot i que hi ha extenses zones del món que encara passen gana i no saben ni llegir ni escriure. Però, m’agradaria referir-me a Catalunya, el nostre país.

Si parlem de nivell de renda, no hi ha color. Els anys d’aquest segle XXI no resisteixen la comparació amb cap dels anteriors. I em refereixo a uns quants anys, perquè el creixement de la renda és irregular i hi ha anys pitjors que els anteriors. Però en períodes més llargs de temps, això no es produeix mai.

Fa prop de 80 anys que no hi ha hagut guerra entre nosaltres, un fet que no s’havia produït mai en la història. Els ibers anaven a cops de roc els uns contra els altres per esbravar-se, perquè no tenien ni futbol, ni televisió. Els països de l’Europa occidental tampoc han tingut guerra, reduint els 78 anys a 72. És clar que hi ha hagut dictadures pel mig, però no és imaginable que els propers anys els dictadors tornin, si la Unió Europea es manté ferma. El nivell de coneixement actual és molt superior al d’abans, amb més universitats i més graduats. Les noves generacions coneixen mig món i això és bo, perquè viatjar amplia els coneixements. Ara som molt més conscients que abans dels dèficits que patim. Tenim capacitat d’analitzar-los i potser d’escandalitzar-nos en veure els resultats, però també tenim més remeis. I no parlem de medicina. Jo hauria mort tres o quatre vegades, si no fos per la medicina actual.

I si parlem de la Catalunya política és molt fàcil demostrar que hem fet camí. Fa 40 anys, la joventut cridava amb entusiasme: “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia!” Ara tenim llibertat i una força majoritària en el Parlament que no en té prou amb l’autonomia.

El món va endavant, tot i que jo penso que ha esgotat en l’espai econòmic el que podia donar el capitalisme. De la mateixa manera que ningú nega l’ecologisme, que tothom accepta els perills d’un canvi climàtic, amb l’excepció de Mr. Trump, el món hauria d’entrar en una etapa de revolució ètica. Els diners són importants, però no ho són tot. La solidaritat ha d’impedir que morin milers de persones ofegades en el Mediterrani, a quatre passes. Les grans empreses haurien de guanyar diners, però destinar una part dels beneficis a obra social. Els gestors d’empreses haurien de tenir més nivell cultural. El masclisme hauria de desaparèixer del tot. Els bancs haurien de pensar més en el servei que poden donar als seus clients, al marge d’esprémer-los com si fossin una llimona. Els governs haurien de fer una política que permetés que en els anys de creixement es distribuís la nova riquesa creada més equitativament que ara. S’hauria de trobar una manera de sancionar més efectiva que la presó, que no rehabilita a ningú. Els corruptes haurien d’anar a netejar boscos si són joves.

Hi ha tantes coses per fer, si volem que el món segueixi endavant, amb més regularitat i sentit de justícia!