Economia

Francesc Cabana

Quadern d’economia

La cançó de l’enfadós

Els catalans hem passat unes vacances delicioses. No hi ha res més relaxant que esperar set hores a l’aeroport de Barcelona, resultat de la vaga (en parèntesi arran dels atemptats) d’Eulen, empresa privada que depèn d’Aena, empresa pública i alhora depenent del Ministeri de Foment.

No cal anar gaire lluny per recordar que el 27 de març del 2007 hi va haver un acte de protesta a l’IESE sota el lema “L’aeroport de Barcelona, infraestructura clau per al futur de l’economia catalana”. Hi havia presents 800 persones que representaven 140 entitats de tota mena, des del Futbol Club Barcelona fins a Foment del Treball. Van parlar Germà Bel, avui diputat de Junts pel Sí; Andreu Mas-Colell, exconseller d’Economia i Competitivitat de la Generalitat de Catalunya, el català que és la primera autoritat econòmica catalana al món; Joan Rosell, president de Foment i actualment president de la CEOE, que integra totes les patronals de l’Estat, i Pedro Nueno, veterà professor de l’IESE. Tots els partits polítics hi eren presents, així com el president de la Generalitat, José Montilla, que pronuncià unes paraules de suport.

En una paraula. Hi eren tots els representants econòmics de primer nivell que hi havia a Catalunya. Les peticions van ser precises i dures en la seva forma: hi havia més “exigim” que “si us plau, demanem”. Resultat: zero + zero + zero. Catalunya demanava participació a Aena, que guanya diners a cabassos, o la gestió de l’aeroport. L’única petició que ha tirat endavant ha estat la de vols intercontinentals, gràcies a les companyies estrangeres, que hi han vist una oportunitat de fer negoci, mentre els responsables espanyols no la veien i estaven entossudits que tots aquests vols havien de passar per Madrid, capital d’Espanya, per si algú no ho recordava.

Com a historiador de l’economia, sé que podem trobar un acte similar al de l’IESE i als seus resultats en els darrers 150 anys. Vaig escriure un llibre sobre aquest tema, Madrid i el centralisme, en el qual recollia els fets més importants d’aquest centralisme. És la cançó de l’enfadós.

Què s’ha de fer?

Una solució és continuar com fins ara. Estem tan bastonejats que ja no ve d’un cop més. Som com aquells ases que només obeeixen a cops de bastó i renecs recargolats. Una altra solució és confiar que el proper govern central entendrà les peticions catalanes i ens donarà el que demanem o, com a mínim, una part del que demanem: reconeixement de Catalunya com a nació subjecte polític, competències plenes en temes de cultura, sanitat i educació, i repartiment equitatiu dels càrrecs impositius i de les inversions en infraestructures.

És una solució que respecto, però que no comparteixo. Hauria de canviar molt l’Espanya d’arrel castellana que ens domina. Ho dic com a historiador de l’economia dels segles XIX i XX, que ha escrit com el que més sobre aquest període. Arribo a la conclusió que no hi ha res a fer, si volem mantenir la nostra identitat. Després del sentiment acadèmic arriba el sentiment pur, que em diu el mateix, però sempre després. Si s’accepta aquesta solució, Catalunya esdevindrà com el Rosselló dintre de l’Estat francès.

Finalment, la tercera solució és l’autogovern. Si no podem viure a les Espanyes –en plural– no ens interessa viure a Espanya –en singular–. Amén. (Ho sento, però no tinc més espai.)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia