La lliçó del risc

Potser algú es preguntarà què té a veure el que està passant ara mateix a Catalunya amb l’emprenedoria; doncs jo hi veig una lliçó clara per a molts i moltes, especialment d’esquerres, que tan sovint ens pontifiquen sobre les perversitats dels empresaris i de les empreses. El fet que els polítics i els funcionaris segons què facin exposin el seu patrimoni i potser el seu lloc de treball, no és gens diferent del que cada dia fa qualsevol empresari i autònom, i és gràcies a ells i la seva valentia que aquest país s’ha fet un país ric.

Ara, quan a alguns que estan bens instal·lats, amb bon sou i seguretat, els tremolen les cames i per por s’arronsen just en el moment que el país pot fer un pas definitiu, es demostra el fàcil que és, des de la seguretat d’un sou i d’una feina segura, criticar els emprenedors que molt sovint exposen el seu patrimoni i la seva feina per crear llocs de treball i riquesa. Fins i tot les crítiques que sovint es fan des de les esquerres als gran empresaris em semblen injustes, perquè aquests empresaris són gent que en els seus inicis també van exposar-ho tot per tirar endavant un projecte.

Podem criticar, i de fet jo mateix ho he fet en aquestes mateixes planes i fins i tot els hi he negat la categoria d’empresari, aquests arribistes que s’han aprofitat i s’aprofiten d’aquesta malaltia que anomenem “capitalisme d’amics” i que no són més que sangoneres que viuen endollats als pressupostos generals. Ells no exposen mai res. Del que parlem i el que valorem són aquestes persones que s’han exposat i s’exposen cada dia.

De fet és aquesta aversió al risc el que mou l’alcaldessa de Barcelona en aquesta versió de “la puta i la Ramoneta” que està emprant per afirmar i contradir en la mateixa frase si complirà o no la llei del referèndum aprovat pel Parlament de Catalunya i convocat pel president. Amb ella es veu ben clar com quan no tenia patrimoni era activista de totes les causes i així que ha tingut, sou, feina i projecció política, el risc la immobilitza i el rebutja al preu que sigui. De fet, en tots els moments de la nostra història, fins i tot en les situacions més dramàtiques, sempre hem tingut polítics i persones que han evitat l’exposició al risc i s’han alineat amb la comoditat. Un exemple clar de la incomoditat que tenen certs polítics acomodats és la reacció que va tenir l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, quan es va dirigir al president Puigdemont en el moment de fer l’ofrena a Rafael Casanova, reclamant que deixés en pau els alcaldes, és a dir: President, no faci evident públicament davant dels nostres electors la nostra aversió al risc.

Dilluns passat El Mundo, i també Moody’s, publicava un informe sobre les conseqüències econòmiques i fiscals que tindria per a Espanya la independència de Catalunya i per primera vegada deixa clar que el xoc per als espanyols seria importantíssim, fins i tot ja deixa clar l’impacte negatiu de tallar l’aportació que fem els catalans amb el dèficit fiscal en la despesa corrent i en el pagament del deute, que, fins i tot, apunta, podrien haver de recórrer a una suspensió de pagaments. No és estrany que resumeixi la situació així: “Les conseqüències van del dolent a l’absolutament dolent.”

Aquesta mateixa setmana el Ministeri d’Hisenda ha fet públic, amb dades oficials, que el dèficit fiscal és de 10.000 milions, desmentint la vergonyosa mentida de José Borrell al seu llibre Las cuentas y los cuentos de la independencia, que va ser oportunament contestat per l’economista Xavier Sala i Martín. I també s’ha fet públic que el nou model de finançament autonòmic que proposa Montoro pot suposar, en el millor dels casos, uns pírrics 700 milions. No han entès res.