El paper moneda no té futur

Entenem per paper moneda els bitllets de banc i les monedes, reservades aquestes per a uns imports inferior als bitllets. Els bancs que recullen bitllets a les finestretes, separen els més utilitzats i els fan arribar en una camioneta blindada al Banc d’Espanya més proper. El Banc d’Espanya els compta i els fa arribar a la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, la qual imprimeix bitllets nous per la mateixa quantitat. I crema els bitllets vells. D’aquesta manera asseguren que circulin bitllets nous o ben conservats i que no augmenti el seu valor total, un element inflacionari. Estic segur que des de fa anys la quantitat de paper moneda en circulació està disminuint i les causes d’aquest fenomen són ben clares.

El paper moneda és un sistema de pagament. Però a ningú se li acudiria comprar un pis, o una casa o un cotxe amb paper moneda. Si es fa així, el venedor pot estar segur que es tracta de diner que es blanqueja, que només deixa rastre per al comprador i el venedor. I per al notari que intervé l’operació, que potser està obligat a fer una advertència als contractants sobre la naturalesa del diner utilitzat en l’intercanvi i que és segurament diner negre, no declarat a Hisenda. Normalment en aquests casos el paper moneda no és utilitzable i és substituït per una operació bancària de traspàs de fons d’un banc a l’altre. Els diners es mouen per una simple operació comptable de càrrec en un banc i d’abonament a l’altre, en els comptes del comprador i del venedor, respectivament, sense la presència de cap bitllet de banc.

Un sistema de pagament cada cop més utilitzat és el de la targeta de crèdit, un sistema relativament nou. Vaig negociar personalment, al voltant dels anys setanta del segle passat, la primera targeta de crèdit Master-Card a l’Estat espanyol, al mateix temps que el Banc de Bilbao feia el mateix amb la targeta Visa. La primera va ser emesa per Banca Catalana (no descansa en pau) i la seva introducció en el mercat va ser molt difícil, ja que els comerços no l’acabaven d’entendre i no volien pagar cap comissió. S’havia de negociar comerç per comerç, empresa per empresa. Mentrestant, vaig comprovar personalment que als Estats Units si compraves qualsevol cosa en uns grans magatzems i pagaves amb bitllets de dòlar et miraven com si fossis un pres acabat de sortir de Sing-Sing. Allí es pagava tot amb targeta de crèdit a l’igual que la benzina en una gasolinera o la carn en una carnisseria. La targeta de crèdit ja s’ha introduït força entre nosaltres, però encara té molt camp per córrer.

Curiosament, on la targeta de crèdit és gairebé l’únic sistema de pagament és en alguns països africans de les antigues colònies britàniques. Dic gairebé, perquè els pastors, comerciants o venedors de qualsevol cosa, tenen telèfon mòbil amb el qual realitzen les operacions bancàries, sense cap moviment de bitllets. S’estalvien tots els problemes d’un robatori i ja només porten les monedes o els bitllets de baixa graduació que poden cobrir les seves necessitats diàries. Per cert, hi ha països europeus de la zona euro que han fet desaparèixer les monedes d’1, 2 i 5 cèntims d’euro, que consideren innecessàries, ja que no hi ha cap objecte o servei que les faci indispensables.

A pocs anys vista, el paper moneda desapareixerà, com han desaparegut els títols que representaven el compromís d’una empresa: accions, obligacions, bons. Els ordinadors fan aquesta feina i aquells títols són només elements de col·leccionista