Geopolítica de Catalunya

Geopolítica és la relació que hi ha entre un espai geogràfic i l’estructura econòmica i social que l’ocupa. Dit d’una manera més senzilla: la situació geogràfica condiciona, i molt, l’estructura social i econòmica d’un país. La República Centreafricana, el centre de la Sibèria russa o Bolívia tenen una pèssima geopolítica. Una altra cosa és que aquests territoris puguin tenir recursos minerals cobejats, com el petroli, el gas o minerals rars.

Es diu que Carles I, el que va morir al monestir de Yuste, va dir al seu fill Felip: si vols conservar el teu imperi, posa la capital a Barcelona; si el vols ampliar, posa-la a Lisboa; si el vols perdre, posa-la a Madrid. Aleshores tenia la seva lògica. Barcelona era una capital mediterrània, abocada al món antic; Lisboa era el port que mirava el nou món. Madrid tenia una geopolítica desastrosa. Els ambaixadors del nord d’Europa viatjaven per mar fins a Santander i aleshores els tocava fer un llarg i pesat viatge fins a Madrid, una ciutat que tenia més ovelles que ciutadans. L’avió canvià el futur de Madrid fa 70 anys. Lisboa va perdre en bona part la seva capitalitat dels països americans, tot i que deixà la seva llengua al Brasil.

La geopolítica de Catalunya ha millorat força en els darrers dos segles. El mar antic, el Mediterrani dels jueus, grecs i romans, encara continua essent el centre del món en alguns aspectes –i guerres, per desgràcia–. Jerusalem és la capital de les tres grans religions monoteistes, el judaisme, el cristianisme i l’Islam.

Catalunya té 300 quilòmetres de costa. Si un país no té costa, la seva economia patirà. El comerç marítim és encara tan important com a l’època dels fenicis: el transport per mar és el de més bon preu, i les operacions comercials intercanvien persones i mercaderies. Monsieur Lesseps –pronuncieu-ho en francès, si us plau–, consol a Barcelona amb pis a la Rambla, va aconseguir el canal de Suez, que inspirà l’òpera Aïda a Verdi, però que dona un accés i una sortida a les mercaderies catalanes que van o venen dels grans imperis asiàtics. Per a aquestes mercaderies, els ports de Barcelona, Marsella i Gènova són les tres entrades o sortides dels països de l’Europa del nord. És una llàstima que l’Estat espanyol, tan favorable als interessos catalans, no hagi invertit més en l’enllaç ferroviari de Barcelona amb França i hagi patrocinat el túnel de Canfranc, que no engresca a ningú i no porta enlloc.

Catalunya és i podrà ser un gran centre tecnològic si sap explotar la seva experiència. Totes les grans descobertes del segle XX van arribar al que eren aleshores les Espanyes per Catalunya: des del telèfon i el ferrocarril fins a la vacuna contra la verola –gràcies a un metge de Puigcerdà–, la malaltia més mortal fins a començaments del segle XX.

En el temps que vivim, convé recordar els actius de què disposa Catalunya. És el que faré en les properes setmanes. La geografia catalana afavoreix el desenvolupament econòmic i social. El d’Amsterdam és millor, per posar un exemple, però no es pot tenir tot. I qui canviaria viure a Catalunya per un país ric i civilitzat com els Països Baixos però que no té sol, no s’hi pot esquiar ni prendre el sol i menjar en una terrassa a l’aire lliure nou mesos a l’any? La geopolítica catalana mereix un notable.