A la defensiva

Les legions romanes donaven una gran importància a l’escut, una arma eminentment defensiva. Els cobria el cos i fins i tot el cap, amb l’escut del qui tenien darrere. Els lectors d’Astèrix coneixen bé aquesta tàctica. Però els romans sabien que una posició defensiva només servia si anava seguida, en qüestió de segons, per un atac fulminant. Comptaven que la primera andanada de fletxes havia estat llançada i no els convenia donar temps que preparessin la segona. L’economia catalana es veurà obligada a posar-se a la defensiva. Defensar-se no és donar-se per vençut, ni de bon tros. És una posició com qualsevol altra en un combat. L’economia catalana s’ha posat sovint a la defensiva, sigui per una mala política espanyola, per una crisi general, o per un boicot dels productes catalans. Voldria fer alguns comentaris sobre aquest tema.

Les grans empreses són empreses ofensives, la seva força les empeny a créixer més i a buscar nous camps d’actuació, nous territoris on desenvolupar les seves activitats, sempre que no tinguin alguna cosa en contra. Fa molts anys vaig recomanar al Continental Illinois Bank que no vinguessin a Barcelona. Van quedar sorpresos i força indignats, fins que els vaig explicar la causa. Com tenien el nom molt llarg l’havien reduït a Conill Bank, una denominació no apta per a un banc seriós.

Si les grans empreses són empreses ofensives, les petites i mitjanes són defensives. I Catalunya té milers de petites i mitjanes empreses que creen un teixit empresarial notable. Com he dit abans, una posició defensiva no és la del derrotat, sinó la d’aquell que compta superar la que li ve al damunt i es prepara seguidament per a un contraatac, un cop ha passat el mal temps.

Hi ha una altra qüestió que en aquestes circumstàncies hem de tenir en compte. La resta de l’Estat també patirà, si Catalunya pateix. I molt més del que es poden imaginar. Catalunya ha estat, des de fa molt anys, el motor econòmic de l’Estat i ha venut una tercera part de la seva producció a les regions espanyoles. Poden substituir els productes catalans per altres d’europeus, però el transport per carretera i per ferrocarril passa per Catalunya en un tant per cent molt elevat. L’actitud anticatalana de molts espanyols és la que molta gent té pels qui són més rics o més imaginatius que ells. La cultura de l’esforç és una virtut que difícilment ens trauran.Explicaré una anècdota de fa uns anys, però vàlida. Lloc, una terrassa a Granada. Tema de conversa: un banquer que tenia el seu banc a la ciutat. Vaig demanar al meu company granadí l’horari del banquer, que era el seu superior. Viu en un cortijo, em va dir, quan s’aixeca esmorza i es passeja pel jardí per veure com floreixen les flors. Després, va al banc i té una conversa amb el director, que el posa al corrent de les novetats. És l’hora de dinar i ho fa amb uns quants amics en un restaurant de la ciutat. En acabat torna a casa per fer la siesta. El final del dia el passa fent visites als amics, jugant a cartes o al billar i anant a sopar amb algun d’ells. No es deixa perdre cap espectacle de nit. La meva reacció va ser natural i sense pensar-m’ho gaire: I aquest senyor no treballa?, li vaig dir. La seva mirada fou d’indignació: “És que a Catalunya no hi ha gent que no treballa?” La meva resposta va ser més pensada: sí que n’hi ha, però no ho diuen. Ergo –com deien els nostres avantpassats llatins–, ens en sortirem.