Diners sense sentiments

Els diners per definició no tenen sentiments. Però en podrien tenir, si el seu propietari s’ho proposés. La revolució del segle XXI hauria de ser la revolució ètica, que es traduiria en uns diners que per primera vegada a la història tindrien els sentiments que els donaria el seu propietari. Si la humanitat no fa aquesta revolució, no li veig un gran futur i més que res no li veig objectiu, ni justícia social.

La revolució ètica no és cap novetat. Ho volien ser l’anarquisme i el comunisme-socialisme. L’anarquisme seria vàlid si tothom fes el que li pertoca, d’altra manera es converteix en un moviment idealista que accepta la violència per imposar el seu criteri. El comunisme o el socialisme, que era el seu nom original, es proposa la revolució dels febles, una revolució perfectament acceptable si es construís sense odi i sense violència. Els moviments comunistes sempre han acabat igual, amb la dictadura del partit. Només cal veure el govern comunista xinès, que ha aplicat un règim plenament capitalista, però en el qual el partit té sempre la darrera paraula i són trepitjats els drets bàsics de l’home i de la dona.

La segona meitat del segle XX ha estat aquella en la qual les escoles d’administració d’empreses han ensenyat a guanyar diners. Alguna de les més prestigioses està sota el control i direcció de l’Església. Aquesta darrera es mou en el terreny dels diners sense sentiments i explica com guanyar-los sense caure en la caixa de la cobdícia. Ja és això, però no tot. Els diners amb sentiments apareixen quan es gasten, quan aquell valor neutre del diner es converteix en un instrument.

Hi ha gent sense sentiments i gent que utilitza diners sense sentiments, però que té una consciència que l’impulsa a fer bones obres. Bill Gates, per exemple, un dels homes més rics del món, l’home de Microsoft, té una fundació a la qual ha proveït de dotzenes de milions de dòlars, que es dedica a combatre la malària a la zona de Moçambic. Gràcies a això deu poder dormir tranquil, però el gruix de la seva fortuna són diners sense sentiments.

Hi ha un exemple que explica prou bé el que vull dir. La Seda de Barcelona SA era una empresa amb fàbrica al Prat de Llobregat, creada per holandesos i que cotitzava a la Borsa de Barcelona. L’empresa va anar malament, després de molts anys d’anar bé. Els holandesos, que hi tenien una participació notable, van carregar al compte de pèrdues l’import de la inversió, i van demanar a la dotzena d’alts executius que hi treballaven, que tornessin a casa. En quinze dies havia desaparegut qualsevol rastre de l’empresa holandesa. El que m’interessa destacar és que el dia en què es liquidà la participació, comptabilitzada com a pèrdues, l’acció de l’empresa holandesa va pujar a la borsa.

Aquesta operació és l’antítesi del diner amb sentiments: es guanyen molts diners, però quan canvia el signe del compte de resultats, es cancel·la l’operació amb un simple apunt comptable i els accionistes premien aquest gest amb una alça en la cotització, és a dir, feliciten una operació que es podria qualificar d’immoral, si els diners tinguessin sentiments. En una societat amb sentit de l’ètica, la cotització hauria baixat.

El greu problema de la revolució ètica és que, per tirar-la endavant, cal que la societat incorpori normes en les quals els diners comencin a tenir sentiments. Han vist mai un euro que en tingués?