La solvència dels mitjans

És sorprenent com alguns mitjans tracten alguns temes complexos. El diari de més tirada de Madrid i el seu diari econòmic es preguntaven aquesta setmana per què la Caixa d’Enginyers no trasllada la seva seu fora de Catalunya. I la resposta no pot ser més pobra: ens expliquen que és perquè un dels 21 membres del patronat de la Fundació Caixa d’Enginyers, que ni tan sols és membre del consell d’administració de la Caixa d’Enginyers, és vicepresident segon d’Òmnium Cultural. Déu-n’hi-do, quina capacitat d’influència té aquest patró, i quina resposta més esbiaixada i desinformadora ens aporta Cinco Días.

Quan CaixaBank i Banc Sabadell marxen del país es donen per bones les seves poc argumentades explicacions, només diuen que se’n van per preservar els interessos d’accionistes (les dades de moment no avalen el valor del canvi, tot i que el contrafactual no serà mai possible), clients (la por del boicot dels de fora respecte del que es pugui fer des de dins) i empleats (quan efectivament d’aquí no es mou ningú). Quan la Caixa d’Enginyers decideix quedar-se és per bastardes vinculacions de la caixa amb l’independentisme. En fi, així estan les coses.

Però tal vegada, s’hauria de fer una anàlisi més tècnica i menys política de la qüestió. I ho podem fer comparant la solvència i la liquiditat de les tres entitats. Quant a la liquiditat, la ràtio regulatòria es diu liquidity coverage ratio (LCR) i busca assegurar que l’entitat compti amb actius líquids suficients d’alta qualitat per fer front a les sortides d’efectiu que es produirien sota un escenari d’estrès agut d’un mes de durada. Els requeriments regulatoris se situaven en un 70% per a l’exercici 2016. Doncs bé, la ràtio mitjana de la banca europea era del 136% al tancament de 2016 i d’acord amb els informes financers anuals de les tres entitats en aquesta data, aquella ràtio era del 224% a la Caixa d’Enginyers, 160% a La Caixa i en el cas de Banc Sabadell, si bé no donen dades concretes, informen que al llarg de l’any s’ha situat de manera permanent i estable àmpliament per sobre del 100%.

Pel que fa a la solvència, una de les ràtios regulatòries més ben considerades és el CET1 (common equity tier 1) ja que només té en compte els recursos propis capital de primera qualitat. Doncs bé, també en solvència la Caixa d’Enginyers és la que presenta la millor situació, amb un CET1 del 14,59% que es compara molt bé amb el 13,7% de mitjana europea, amb el 13% de La Caixa i amb l’11,9% del Banc Sabadell, tots ells segons els respectius informes financers anuals de 2016.

Potser també és un bon moment per enyorar el teixit de caixes catalanes i imaginar-nos com de diferent podria ser el panorama bancari en aquest moment. Quin mal van fer els gestors d’aquelles caixes, amb la cooperació necessària del supervisor per manca de perícia supervisora. Per açò és del tot convenient que algun dia, com més prest millor, estudiem a fons el que va passar i repassem qui eren els presidents, consellers i gestors d’aquestes caixes, quins eren els seus coneixements i quina experiència tenien en temes bancaris i qui i com els elegia. També hauríem d’analitzar quines van ser les seves polítiques de risc, si hi havia límits al finançament en el sector immobiliari (sòl, promocions, particulars) i com es finançaven aquelles caixes. Al mateix temps hauríem d’intentar entendre sobre quina base es decidia la seva expansió territorial fora de les seves comarques i inclús fora de Catalunya. També cal revisar com van ser supervisades les deu caixes catalanes de tal manera que nou de les deu caixes els caiguessin en el procés. I estudiar com es va decidir l’estratègia de reestructuració del sector i per què no es va salvar cap de les caixes, llevat de la més gran, ni tan sols les que suposadament  no estaven tan malament com Manlleu o Manresa. De tot això en faig un confieso que he vivido, en un extens article al proper número de la Revista Econòmica de Catalunya, després de dotze anys de viure la crisi com a conseller de govern del Banc d’Espanya.

En qualsevol cas aquesta desfeta de les caixes d’estalvis catalanes no fa sinó enaltir el mèrit i la perícia dels gestors i administradors de la Caixa d’Enginyers, que no només han salvat la crisi sinó que han fet que la caixa presenti una folgada solvència i liquiditat que li permet seguir el seu camí sense forçats i poc explicats canvis de seu.