Vendre Catalunya

És difícil vendre Catalunya. Per vendre em refereixo a presentar la realitat catalana a l’estranger. Ho estem comprovant aquests dies. Escòcia és el país que s’assembla més a nosaltres, però la seva història com a estat independent és més propera que la catalana. Flandes és la primera potència econòmica belga i accepta la corona belga, sabent que el poder és seu; només cal veure que la compareixença del president Puigdemont i dels consellers de la Generalitat s’ha fet en la llengua dels flamencs, que és majoritària a Bèlgica.

Recordo una entrevista amb un banquer belga al centre de Brussel·les en la qual aquest rebutjà el meu francès, substituït per l’anglès; és com si a la plaça de Catalunya de Barcelona es demanés parlar francès o anglès a un visitant que parla castellà. Còrsega té Napoleó com el cors francès més important. Els nacionalistes corsos han obtingut un 45% en les darreres eleccions, però ni en població ni en força econòmica és comparable a Catalunya. No obstant, el fenomen cors explica les posicions del president Macron i de l’expresident Manuel Valls, nascut a Horta.

És difícil vendre Catalunya com a nació que té el dret a decidir. Des de fora se la veu com la “regió” més important d’Espanya econòmicament. No hem tingut els recursos necessaris per donar a conèixer la llengua catalana. Ens aniria bé que un català guanyés el premi Nobel de literatura, però el lobby català és inexistent. Recordem que Frederic Mistral va guanyar aquest premi pel provençal i que aquest idioma està ara semidifunt, gràcies al centralisme francès, el model borbònic de l’espanyol.

És difícil vendre que l’economia catalana no ha rebut mai cap ajut de l’Estat i que ha estat castigada col·lectivament. Catalunya va guanyar la batalla del proteccionisme al segle XIX, en un moment en què els governs madrilenys no donaven importància a l’economia i ens van deixar fer. Però quan descobriren que el poder econòmic podia arribar a comprometre el poder polític, Catalunya només va comptar amb la seva pròpia força. No poden dir el mateix els castellans i els bascos, “los chicarrones del Norte”, com deien amb admiració els madrilenys durant la dictadura de Franco. Vaig dedicar un llibre a explicar aquest fenomen: Madrid i el centralisme. Un fre a l’economia catalana.

Des de dins, en canvi, sabem el mal que Espanya ha fet a l’economia catalana. Un argument que podria ser útil per explicar-ho és que no hi ha hagut ni hi haurà un català de president del govern espanyol. Catalunya ha tingut i té economistes de primer ordre, però només poden aspirar a ser catedràtics d’una universitat espanyola o catalana. La independència de Catalunya faria un mal enorme a l’economia espanyola si no acceptéssim que es manté l’ajut econòmic a les regions espanyoles més desvalgudes. I si són les més desvalgudes és perquè l’Estat només ha estat capaç de donar AVE a Andalusia, que només són utilitzats per la burgesia andalusa i pels funcionaris madrilenys.

Hem de vendre bé Catalunya, si volem que ens facin cas. S’han fet coses positives en els darrers anys, compensades per altres, en direcció contrària. Els anuncis del govern espanyol a la premsa internacional amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona presentaven el Museo del Prado, el Camino de Santiago i l’Alhambra de Granada... És difícil explicar Catalunya.