“Els catalans fan coses”

Entre les “coses que fan els cata­lans”, n’hi ha una que, fins i tot aquells que els “esti­men tant”, reco­nei­xen que fan prou bé. Són bons nego­ci­ants, com ho són les cul­tu­res de pas i que no tenen la força bruta de la impo­sició i de l’escar­ment aliè com a argu­ments bàsics. Saben esca­tir si han de com­prar o no.

I no com­pren que el procés dels dar­rers anys hagi fet mal a l’eco­no­mia del país, perquè les dades de l’expor­tació, del turisme, de la inversió estran­gera i del superàvit dels seus comp­tes diuen el con­trari; tam­poc no com­pren l’efecte nega­tiu de la fugida d’empre­ses, perquè els números ho diuen tot, tant pel que fa a l’impacte econòmic com al preu de les seves acci­ons; tam­poc no com­pren pro­ble­mes de con­vivència, adoc­tri­na­ments, explo­si­ons vio­len­tes o altres invents mediàtics o judi­ci­als; i ningú no com­pra que la repressió de l’1-O, les argu­men­ta­ci­ons de fis­cals i jut­ges per inves­ti­gar i empre­so­nar gent del país i la implan­tació del 155 hagin estat cap solució a res, ans al con­trari, pel que fa a la gene­ració d’incer­tesa i d’inde­fensió.

I res d’això es pot com­prar, pre­ci­sa­ment perquè s’entén la por que hi ha de per­dre tot allò que, a les elits extrac­ti­ves espa­nyo­les, tant els ha cos­tat de mun­tar a costa dels soferts con­tri­bu­ents durant tants anys, a base de lleis fetes a mida i de col·locar parents i ser­vi­dors afins en totes les esfe­res de poder de l’Estat; s’entén pel pànic que es des­co­breixi el veri­ta­ble abast dels entra­mats d’interes­sos par­ti­cu­lars –i cor­rup­tes– que ja poden afec­tar, fins i tot, alguns òrgans de la Unió Euro­pea. Acos­tu­mats a viure d’allò que fan altres i a admi­nis­trar-ne els guanys a plaer, tot el seu mun­tatge es veu com­promès. Però uns i altres saben que, mal­grat les apa­ren­ces de mil­ho­mes, la por debi­lita i que el veri­ta­ble poder és dels qui saben fer i fan coses.