Si poguéssim negociar...

Si poguéssim negociar la independència de Catalunya, els nostres representants podrien dir: “Fa anys que discutim l’existència i volum de les balances fiscals entre Espanya i Catalunya. S’accepta per les dues parts que hi ha un dèficit, però es difereix sobre el volum. Uns parlen de 8.000 milions d’euros i els altres, de 18.000 milions. En tot cas, Catalunya veu que una bona part d’aquest dèficit fiscal va cap a les regions espanyoles més necessitades. Andalusia, Múrcia, Extremadura i altres inversions, etc. Hi ha dues reaccions. Els catalans més exaltats diuen que Espanya ens roba i que tot aquest dèficit fiscal s’ha d’invertir a Catalunya. En canvi, els espanyols que reben aquests ajuts no accepten donatius per part d’uns catalans pels quals no tenen gaire simpatia i proclamen la seva “hidalguía”, que amaga la seva pobresa.

Ells catalans hauríem de prendre til·la abans d’avançar les nostres propostes. Una Catalunya independent no hauria de pagar una part de les despeses de la Corona, ni una part del Museo del Prado, ni el manteniment de l’Alhambra, tal com fem ara. Ens resultaria difícil finançar en part les inversions en línies de l’AVE per tot Espanya, una decisió política sense solta ni volta. En canvi, Catalunya podria estar disposada a mantenir un dèficit fiscal amb Espanya amb el benentès que aquests milions d’euros anessin a finançar obres bàsiques de les regions més endarrerides i a millorar els ajuts socials a la població.

No demanem que ens donin gràcies per aquests ajuts, però que ho compensin d’una manera o altra. Això serà feina dels negociadors. Ens adonem –vostès i nosaltres– que la creació d’un estat independent de Catalunya, perjudicaria, i molt, les zones més deprimides d’Espanya, si no reben aquests diners que formen actualment el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya. Seria un gest de Catalunya, que podria servir per apaivagar la ràbia que comprovem en alguns dirigents d’Andalusia i Extremadura.

Catalunya estaria disposada a donar aquests ajuts, no d’una manera permanent i sostinguda, sinó durant un anys. Els necessaris perquè aquelles regions aixequin el cap i puguin prescindir-ne. Recordem que quan Espanya negociava la seva entrada en el Mercat Comú, els membres més adversos a l’entrada ho eren perquè temien la competència agrícola que donarien Andalusia, Múrcia i altres regions espanyoles que no podrien competir amb les pròpies. El potencial agrícola d’aquelles regions és enorme.

Acabo el possible escrit dels negociadors. Espanya sortiria perdent-hi molt, amb una Catalunya independent. Hi ha el problema dels transports terrestres amb Europa. Actualment surten pel Pertús-Portbou (Catalunya) i per Hendaia (País Basc), que tampoc és un territori gaire amic. Per això els castellans i aragonesos parlen tant del túnel de Canfranc, com a alternativa.

Caldria també tranquil·litzar els que diuen que s’han de crear fronteres. És que no han vist les de la Jonquera, Bourg-Madame o la Vall d’Aran. Potser creuen que els catalans aixecaríem tanques o murs com els que hi ha a la frontera d’Israel amb els pobles palestins o el de la frontera entre Mèxic i els Estats Units? O que els obligaran a parlar català?

Falta Informació. Molta informació. Per les dues bandes, ja que Catalunya té molt d’interès a mantenir un mercat espanyol amb estrets lligams comercials, i personals. Però com sempre, amb compensacions adequades, no humiliants.