Capital, sí; risc, també

Ara resulta que hem descobert les societats de capital de risc, que són fons d’inversió mobiliària. Els gestors capten xifres de tercers d’una certa importància per invertir-los en societats petites o mitjanes. L’objectiu és fer-les créixer, augmentar la seva rendibilitat i vendre-les amb una bona plusvàlua. Als inversors se’ls diu que la rendibilitat serà sempre superior a la que puguin obtenir en dipòsits bancaris o altres fórmules financeres.

Un diari competidor i amic ha publicat un article sobre el llançament d’uns fons d’inversió ambiciosos. Els desitjo bona sort, però que vagin amb compte. Fa uns anys em vaig trobar al davant d’un fons de capital de risc amb participació de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona i de grans empreses catalanes. Hi vaig entrar quan el plat ja estava cuinat. El fons va acabar com el rosari de l’aurora. És clar que hi va haver mala gestió, però sobretot inversions patrocinades per raons que res tenien a veure amb l’objectiu del fons, sinó amb interessos dels gestors.

Aquests fons d’inversió es diuen de capital de risc per alguna raó. Al començament, es tracta de reunir un capital per fer compres adequades, d’aquelles que esperen que et donin satisfacció. Si els gestors són professionals i saben el que es fan, no hi ha cap dubte que invertiran bé. En el cas que comento, sembla que tenen les virtuts necessàries. El problema és que no seran ells els gestors de les inversions, sinó els de les societats. El fons d’inversió pren una participació minoritària i segueix de prop la gestió del director i accionista majoritari. Poden ser societats d’un sector –per exemple, l’immobiliari– o societats diversificades: una que fa pernil dolç; l’altra, essències, i una tercera, peces per a la Seat. Són exemples. Serà difícil que totes vagin bé, si no és que ensopeguen una conjuntura general molt favorable.

Hi ha una altra qüestió que no té res a veure amb la rendibilitat dels recursos captats. La societat inversora no té cap interès a conèixer l’empresa, el seu producte o el seu personal. Només li interessa vendre amb plusvàlua a un comprador solvent, sigui català, castellà, francès o turc. L’inversor tampoc té grans coneixements d’on van a parar els seus diners. Fa uns anys, el Vaticà va comprovar que tenia inversions indirectes a través d’un fons d’inversió en una fàbrica d’armes i una altra d’anticonceptius.

Si els gestors mereixen tota la confiança, com sembla ser el cas, seria millor entrar en el fons d’inversió quan les inversions estiguin fetes i l’inversor sap amb què es trobarà. D’altra forma és com entrar en un camp de futbol, sense saber si jugarà el Barça contra el Madrid o el Torroella de Montgrí contra el San Fruitós de Bages.

Resulta gratificant veure uns joves, que suposo formats a ESADE, IESE o una altra escola d’administració d’empreses, amb la capacitat de captar alguns centenars de milions d’euros. Es poden fer tantes coses! Però no totes són d’aquelles que deixarien contents els inversors. Els aconsellaria que expliquessin els seus projectes als futurs inversors per assegurar així el risc que assumeixen voluntàriament.