No tot s’hi val

Em molesta molt veure com líders polítics i socials molt sovint juguen per interessos partidistes o privats amb coses que són extremadament sensibles. I també em desagrada i em preocupa aquesta mena de seguidisme social en acceptar i donar per bo, o si més no per acceptable, aquest comportament sense cap mena de crítica. Sempre s’ha dit que no és bo jugar amb les coses de menjar i, en el fons, tot el que fa referència a l’economia al final té implicacions directes amb les coses de menjar. Quan l’alcaldessa Ada Colau era una activista social, l’interès propi per reforçar el lideratge la portava fins a extrems ja no de demagògia, sinó sovint de la utilització dels més desfavorits per a la seva causa. La qual cosa és censurable. Els manipuladors socials, per tenir èxit, necessiten empatia i a tal efecte demanen una aparença de desinterès personal evocant una imatge d’un pretès altruisme ètic.

En els moments de conrear el lideratge no importa prendre qualsevol iniciativa o combat mentre sigui mediàticament potent, encara que tingui efectes directes devastadors. Així s’explica la seva presència entre els vaguistes de Telefònica per donar suport al combat que mantenien contra l’empresa. O les declaracions contràries al Mobile World Congress que se celebra a Barcelona des del 2006 amb un gran èxit, perquè, segons ella, no aportava massa als barris. Cal recordar que aquest congrés aplega 800 operadors i 300 empreses de l’entorn de la telefonia mòbil i un potencial de visitants de 108.000 persones corresponents a 2.300 empreses punteres en tecnologia d’arreu del món. Un congrés que provoca un retorn econòmic, principalment a Barcelona, de 450 milions d’euros.

Un altre front obert irresponsablement va ser, i encara és, el de la “turismefòbia”. Aquests actes “comando” que s’han fet contra hotels de luxe de Barcelona davant dels turistes allotjats, i amb manifestacions i pintades explícites invitant els turistes a marxar, una actitud de la qual s’han fet ressò tots els mitjans de comunicació internacionals més importants, són una prova clara de la imprudència que sovint tenen els promotors d’aquestes reivindicacions.

Desgraciadament uns fets inesperats com els atemptats del mes d’agost al cor turístic de la ciutat de Barcelona i la impresentable gestió que AENA i el govern espanyol van fer dels agents de seguretat a l’aeroport de Barcelona amb aquelles vagues encobertes que van provocar durant setmanes aquell espectacle de cues interminables fent perdre enllaços internacionals, també són fets que no són innocus. Tenen efectes i sobretot, si els ajuntem tots, la imatge de la ciutat en queda molt deteriorada i el prestigi de la marca Barcelona, tocat.

També hem tingut un imparable bombardeig polític i mediàtic, sovint convidant directament o indirectament al boicot a productes catalans i sobretot al turisme. I també aquesta actitud irresponsable per assolir interessos espuris és un error de grans dimensions amb efectes polítics i econòmics. La intencionalitat política de carregar al procés la davallada del turisme dels dos darrers mesos de l’any a Barcelona és clara, i no és estrany puix que el mateix president del Gremi d’Hotels de Barcelona, Jordi Clos, que té nou hotels a Barcelona i dos a Madrid, va ser uns dels empresaris que van traslladar la seva seu a la capital d’Espanya. Si el president dels hotelers de Barcelona, vicepresident de Turisme de Barcelona, conseller de Fira de Barcelona, medalla d’or de l’Ajuntament de Barcelona i Creu de Sant Jordi, no es va queixar amargament quan els de la turismefòbia assaltaven hotels o quan la gestió de l’aeroport presentava una imatge tan negativa de Barcelona, no s’entén. Com tampoc s’entén que amb aquest currículum de reconeixements públics a la seva persona i el que li ha donat de possibilitats de creixement la capital catalana, tingui tan poca fe en la ciutat i el país que l’ha guardonat.