Empreses familiars, valga’m Déu!

Quan vaig entrar en el món de l’economia catalana –em sembla que fa uns quants segles–, els professionals em van fer lloances de l’empresa familiar. Catalunya, em van dir, té la sort de disposar de moltes empreses familiars. Aquest caràcter els dona estabilitat, ja que hi domina la germanor. Em van posar com a exemple l’empresa Codorníu, que pertany a la família Raventós. Vaig quedar tranquil·litzat i satisfet per aquest actiu de l’economia catalana.

Al cap de poc, hi va haver un fort terrabastall a la família. L’empresa anava molt bé, però diverses generacions no aconseguien posar-se d’acord. La batalla va ser cruenta i va provocar morts i ferits en el camp de batalla. Finalment, al cap d’uns anys, es va fer la pau i tots podem beure el cava de la família, que ara són dues empreses.

Vista l’experiència de Codorníu, les altres empreses familiars van buscar una fórmula que suprimís aquells perills. En van trobar més d’una. N’hi ha que van acordar que només l’hereu de cada branca familiar s’incorporaria a la gestió de la casa. Però, sovint, la resta de fills i filles es barallaven amb l’hereu, que no tenia cap altre mèrit que haver nascut primer.

Una altra solució va ser separar la gestió executiva diària de la direcció estratègica. Tots els membres de la família o els caps de cada branca ocupaven un seient en el consell d’administració, mentre que els executius eren professionals contractats. Les baralles, si n’hi havia, es concentraven en el consell o bé entre els consellers i el director general.

Una tercera idea, potser la més genial, va ser nomenar conseller delegat el membre de la família més preparat per fer aquella feina. En algunes famílies, els membres de les quals mereixen el cel, aquesta solució ha funcionat. En tots els casos, la casa ha buscat una bona feina als membres de la família no seleccionats per tal que no es poguessin queixar. El que els anivellava eren els ingressos.

Darrerament, l’esclat d’una empresa familiar s’ha produït a l’editorial Planeta. El pare va morir, i la segona generació va quedar reduïda al fill que el pare havia anat preparant per agafar les regnes del negoci, el qual, però, va morir prematurament i va ser substituït per l’altre fill. Hi ha gendres, cunyats i sogres. Se’n sortiran, tot i que, altres vegades, les empreses familiars passen parcialment a les mans d’un fons d’inversió que fa ventiladors o màquines de tintoreria.

Per tant, la presència positiva de les empreses familiars no és un mite, però té les seves dificultats. La majoria de germans s’estimen, però no hi ha res pitjor que una baralla entre germans.

Un altre problema de les empreses familiars és el seu volum. La capacitat financera de la família té un límit i, si volen passar de ser una empresa mitjana a ser una empresa gran, hauran de buscar els recursos fora de la família i admetre en el consell d’administració i en la gestió de l’empresa unes persones i uns interessos que poden no coincidir amb els de la família.

En definitiva, és bo tenir empreses familiars. Donen tranquil·litat mentre estan en la primera generació. És en les generacions següents quan poden sorgir problemes. Aleshores, una empresa familiar de segona generació té els mateixos problemes que tenen les altres.