“El secret d’un bon formatge és que la llet sigui bona”

D’això fa 15 anys. Jo havia pujat tota la vida aquí, a Sant Llorenç de Morunys. Els meus pares tenien llogada una part d’una masia i pujava als estius, tenia colla aquí. De vegades idealitzes viure en un poble. I sempre havia dit que si un dia no sabia què fer a la vida me n’aniria a Sant Llorenç. Com un escapament. Jo vaig estudiar arquitectura tècnica i vaig enganxar tots els de construcció. Em vaig casar i el Ferran treballava de dissenyador industrial, va deixar la feina i es va decidir a fer les oposicions de bomber. Quan entres a Bombers no saps on t’enviaran i vam triar un lloc on fos possible anar i que ens agradés. I va demanar la plaça a Solsona. Va ser una mica l’excusa, perquè marxàvem però amb una feina.

En aquell moment teníem una nena d’1 any i viure a poble o a ciutat quan tens criatures és molt diferent. Recordo que quan estàvem a Sabadell la passejàvem a la Rambla i quan passaven els cotxes la nena s’espantava. Em preguntava: “Què estem fent?” Vam arribar aquí i la pau és absoluta. Absoluta. També recordo passejar la nena aquí i quan ja havies voltat els quatre carrers del poble... De vegades idealitzes coses i quan fas el pas veus la realitat.

A veure, jo no tornaria enrere en cap moment. Passa que en el dia a dia veus més allò negatiu que allò positiu. De vegades t’has de parar i recordar on ets. Venien amics i et deien: “Que bé que esteu.” I llavors me n’adonava. Sempre ho he tingut clar però de tant en tant has de parar i ser conscient d’on ets. Quan tens nens està claríssim que és millor viure en un poble. Però una cosa que pensava era què passaria quan les nenes fossin adolescents. Ara ja ho són, tenen 17 i 14 anys, i cap problema. Això sí, al poble es nota que els adolescents desapareixen.

El món de la construcció és molt consumista i tenia moments en què veia que allò no m’agradava. De manera inconscient deia que un dia ho deixaria i faria formatges. De tant dir-ho, en Ferran em va trobar un curs de formatgeria bàsica. El vaig fer, i molt bé, però vaig tornar a la vida normal. Ara, són coses que et vas posant a dins i de cop i volta tornen a sortir. Un dia vaig trucar a un enginyer que vaig conèixer en el curs, em va començar a estructurar la idea que jo tenia i m’hi vaig començar a posar.

Jo vaig engegar la formatgeria l’abril del 2011. Tot això devia ser un any abans. El primer dia que em vaig trobar la cua de llet vaig veure que això anava seriosament. I aviat farà set anys.

El primer any, de plorar sola amb els meus formatges ho vaig fer. L’eufòria et fa tirar endavant. Però em preguntava: “Què has fet?” Tampoc vaig ser una inconscient perquè em vaig assessorar. Però cal tenir en compte que no és només fer formatges. En un obrador tan petit com aquest, faig els formatges, els curo, els embolico, etiqueto, faig el màrqueting, porto el formatge físicament a la botiga, faig la neteja... Ho faig tot...

El secret és la llet. La llet ha de ser superbona. Jo la compro en un lloc que sé que ho fan molt bé. És importantíssim. Tenia un professor que deia que amb una llet dolenta no faràs mai un formatge bo. En el meu cas, jo faig servir llet d’ovella. Quan vaig decidir fer la formatgeria em volia diferenciar una miqueta, i a mi m’agrada molt el formatge d’ovella. Amb els anys em vaig adonar que de formatgeries petites d’ovella n’hi ha poques, i això m’ha anat bé. Faig dos tipus de formatge de pasta tova d’ovella i un de pasta premsada, com els que es feien abans aquí a la zona. Aquí es feia formatge a les cases per a consum propi. De vegades parlo amb gent de pagès d’aquí que recorda que a casa seva en feien, i em diu que s’hi assemblen. No sé si s’hi assemblen, però a mi em fa gràcia.

Ah, no, no... M’han donat diversos premis. Bàsicament a la Fira de Sant Armengol de la Seu d’Urgell i al Lactium. El meu premi és que el formatge es vengui i agradi. És clar que un premi sempre et dona un prestigi i moralment et va bé perquè et fa veure que no ho deus fer malament. Però, evidentment, no m’ho esperava. El primer cop que vaig anar a la Seu feia pocs mesos que havia començat i vaig tenir la sort que em donessin un premi. Estava al·lucinant. Ara també, però és com tot... Com quan vens a viure aquí i portes les nenes a la guarderia, veus els cavalls i tot és magnífic. I, al cap d’uns anys, vas amb les presses i no veus res. Amb els formatges, igual. Això sí, no tornaria enrere.