FRANCESC CABANA
Quadern d’economia
Una economia aturada
L’economia catalana està aturada. Algú ho havia de dir des dels rengles independentistes. No és una afirmació gratificant, però algú ho havia de dir. L’economia catalana ni creix ni retrocedeix, que vol dir que retrocedeix. Un exemple: fa pocs mesos es parlava seriosament de com reduir els turistes, que no cabien ja en el nostre vagó, però continuava essent una de les fonts de riquesa de la nostra economia. Ara haurem de fer gestions per atreure’n, especialment no europeus, que són els que més despesa fan. He rebut trucades d’amics d’aquestes zones, horroritzats després de veure la festa de la Policía Nacional i de la Guàrdia Civil el dia 1 d’octubre. Els països europeus tenen una capacitat relativa de distingir entre agressors i agredits, però els altres no. Aquelles imatges, positives per a demostrar l’estratègia de violència del govern central, no ho són gens per al turisme poruc.
El govern de M. Rajoy, com diuen els humoristes de les cadenes de la Generalitat, no intervingudes, ha fet que passem d’una preindependència a una preautonomia. Sobretot si tenim en compte que ha decapitat l’estructura de la Generalitat amb l’acomiadament de 260 funcionaris, als quals podríem afegir els 130 investigats i els que estan a la presó. Tot gràcies a l’article 155 de la Constitució Espanyola, que es proposa humiliar i sancionar econòmicament Catalunya i els catalans d’una forma indirecta, però efectiva. La humiliació l’exerceix amb el poder judicial, traient profit del fet que no tenim vocació de màrtirs –en relació als presoners– i amb dotzenes d’inhabilitacions, que poden ser centenars. Els nostres líders polítics o estaran a la presó, o exiliats, o investigats, o inhabilitats o contractats pel Cirque du Soleil, al marge de la política per imposició judicial.
Les sancions econòmiques venen després. L’astúcia que demanava el president Mas ha topat amb un govern que compta amb el suport del PSOE, de Ciutadans i de la majoria de la població espanyola. Està molt bé que el president Puigdemont i altres consellers electes internacionalitzin el conflicte, però els estatuts de la Unió Europa exigeixen que tots els acords han de ser aprovats seguint les normes de la Constitució Espanyola.
L’economia catalana està aturada i ho estarà. Els tres mesos, com a mínim, sense govern, els pagarem cars. No ens adonarem d’aquest fet fins d’aquí a uns mesos, perquè les informacions són lentes, però temo que serà així, si no recuperem aviat el govern i l’estabilitat. I no vull dir que ens hem de conformar amb el que teníem. Catalunya no tornarà a ser el que era abans del primer d’octubre, si es mantenen els dos milions d’independentistes. Però si demanem tot o res, serà res.
És difícil parlar d’economia en aquestes circumstàncies. Veient la retransmissió de la frustrada sessió d’investidura, dijous passat, vaig estar a punt de posar-me a plorar. Estremera i Soto del Real no són fantasmes, sinó realitats. Com és possible que un govern civilitzat jugui amb la presó de persones honestes i pacífiques i que alguns partits se n’alegrin? Hem superat la política i alguns han perdut la humanitat.