Minimitzar costos

Els empresaris que tenen èxit saben molt bé que una constant en la seva gestió és l’estratègia de minimitzar costos, que no vol dir gastar menys del necessari, simplement és gastar junt el mínim necessari per tenir èxit. Sacrificar producte o objectius per tenir èxit és un error; com també ho és iniciar una guerra de preus perquè en el mercat sempre hi ha qui pot vendre més barat o simplement perquè, sovint, es degrada el producte. Una mica d’aquests errors és el que ha posat en dificultats una de les empreses familiars creada el 1861 i que és la més gran del cava. Freixenet ben aviat podria passar a mans de l’alemanya Henkell i haurà durat tres generacions. És com la metàfora de la història tràgica de moltes empreses familiars. L’error d’estratègia que ha portat Freixenet al declivi empresarial i al conflicte familiar ha estat la maniobra de voler compatir amb preus, i han degradat el producte; i la politització del seu màxim dirigent, dos fets que l’han portat a perdre mercat català i també espanyol.

Seat ha fet pública la seva estratègia i queda clar que volen competir amb producte, la qual cosa els farà més competitius internacionalment i en el futur. Totes les empreses d’èxit tenen molta cura en els processos per optimitzar els costos de tota la cadena de valor, però sense oblidar-se del producte perquè només així es pot competir amb èxit, especialment en un món global.

Tampoc té res a veure on tenen la seu social, a menys que l’empresari en qüestió visqui endollat en les prebendes governamentals, al BOE, o de les concessions, però aquests no els poden donar estrictament el nom d’empresari, són traficants d’influències. Grifols és una empresa líder mundial de plasma que té la seu a Catalunya i fa pocs dies acaba de comprar una empresa alemanya de la competència de 1.100 treballadors i ha estat finançada amb recursos propis de la compradora.

El web VIAempresa va publicar recentment que Barcelona és la ciutat més rendible turísticament per ingressos i ocupació, seguida de Sant Sebastià i de Palma. Barcelona, amb 101,5 euros; Sant Sebastià, amb 91,6 euros, i Palma, amb 80,2 euros. Madrid queda per sota de Cadis amb 72,4 euros. Tot i tenint en compte els atemptats de l’agost i la violència policial de l’1-O i el 155. La nostra marca turística de Barcelona té valor i cal protegir-lo.

Hi ha molts més exemples d’empreses catalanes o a Catalunya que han tingut un bon any: Bon Preu, Mercadona, Caixa d’Enginyers... Per tant tota aquella campanya catastrofista dels efectes negatius del procés queda desmentida contundentment. Ara bé, també hem de ser conscients que el procés serà un plet llarg i els líders polítics, els socials i la mateixa societat catalana han de tenir molt en compte què, com hem vist fins ara, es pot fer minimitzant els costos de l’economia catalana. De fet, segons l’INE, el 2017 el PIB català s’ha situat en el 3,2% de creixement, que és més que Espanya i que l’UE, i el creixement és bo perquè va acompanyat d’un nivell històric d’exportacions.

I quina estratègia intel·ligent hem de seguir? Doncs es pot fer pressió política i social sense costos econòmics, que acabarien sent costos en ocupació, costos socials i en la imatge. Hem d’evitar la violència i, en les manifestacions al carrer, procurar denunciar i neutralitzar ràpidament els infiltrats violents, que sovint són provocadors que volen desprestigiar-nos i fer-nos mal.

També s’ha de procurar fer les manifestacions sense perjudicar el comerç i totes les empreses que generen activitat econòmica i són les que creen treball. Si s’han de fer tallades de carreteres o carrers s’ha de procurar que no ens provoquem l’aïllament (nosaltres sempre hem mirat nord enllà) perquè la nostra economia és molt oberta, i necessitem mantenir el tràfic de mercaderies i també el turisme.

En cap cas s’ha d’entendre que ataco el dret de manifestació, simplement defenso el dret de manifestació amb seny, sense violència i perquè tingui els mínims costos per al bé de tots.