Guerres comercials
Resulta sorprenent i contradictori que quan es parla del món com a mercat per a les empreses, sense fronteres, ni obstacles per a comprar i vendre mercaderies i serveis, apareguin guerres comercials que afecten les primeres potències mundials del món.
Tornen els aranzels, els protagonistes de la història catalana del segle XIX i principis del XX. S’entén per aranzel el gravamen sobre una mercaderia o servei en passar una frontera, de manera que el preu s’incrementa per al comprador i dificulta la seva venda. La diferència que hi ha entre els aranzels que demanàvem els catalans al segle XIX i els aranzels d’ara és que nosaltres demanàvem que es mantinguessin fins que les fàbriques catalanes tinguessin la capacitat de producció en condicions similars i al mateix preu que les empreses estrangeres. La defensa del lliure comerç que arriba després de la Segona Guerra Mundial obre els mercats, tot i que es mantenen fortes diferències en el preu de producció, en el cost de la mà d’obra o en el de la matèria primera.
Ara les guerres comercials es concreten amb la creació d’aranzels que tenen un caràcter sancionador. Quan els Estats Units s’enfaden amb la Xina per un problema polític, la sancionen establint uns aranzels sobre les importacions xineses, de manera que aquestes es redueixin o desapareguin del tot, ja que no interessaran als americans per preu. No hi ha cap relació entre el motiu de la sanció i la sanció en si mateixa. Si l’exportador és una empresa privada es pot ben dir que paguen justos per pecadors. Hi ha una guerra comercial entre la Unió Europea i els Estats Units en la qual els americans han de comprar l’acer europeu al preu anterior, augmentat pels aranzels. Al seu torn, la Unió Europea veu incrementat el preu al qual comprava els productes americans per un mateix aranzel. No deixa de sorprendre que es comparin primeres matèries industrials, com l’acer, amb el bourbon –el whisky americà– o el teixit per als pantalons Levis.
El president dels Estats Units es distingeix per l’inici de les guerres comercials. Ha de demostrar que no en deixa passar ni una i aplica aquestes sancions sense pensar-s’ho gaire. Hem d’agrair, per ara, que no pensi en guerres de debò i en l’amenaça de les armes nuclears. A vegades, la sanció consisteix en la congelació dels dipòsits bancaris dels països que són enemics comercials. Rússia i la Xina són els estats que més han sortit perjudicats per aquesta sorprenent sanció.
Fa uns anys es va publicar un llibre que es deia The world is flat –el món és pla– una expressió que volia significar l’absència de fronteres entre els estats. Posava com a exemple que el 60% de les declaracions de renda dels americans es confeccionaven a l’Índia, que tenia uns equips que li permetien fer aquesta feina millor i a més bon preu que els fiscalistes americans. No sé si els que paguen l’impost sobre la renda se n’adonen, però tant li fa.
Abans, l’única sanció que es coneixia era la declaració de guerra, equivalent a la pena de mort en el Codi Penal. Aquesta pena, igual que la guerra, ha desaparegut dels països desenvolupats. Les penes de presó són equivalents a les sancions econòmiques, que tenen diverses expressions. Són passes positives. La propera seria la substitució de les sancions econòmiques o polítiques per diàleg. Però qui explica això a Putin, Erdogan o al mateix Trump?
